El dia 9 de gener de 1939, el general Vicente Rojo avaluava les forces pròpies en 90 mil combatents, que disposaven de 60 mil fusells i una proporció d'artilleria netament desfavorable. En aquestes condicions, la defensa de Catalunya era pràcticament impossible. Així s'explica que a vegades s'hagi dit que l'ocupació de Catalunya va ser com una desfilada militar, ateses les resistències aïllades i descoordinades amb què es va trobar l'exèrcit nacional. Malgrat tot, segons ens explica Margarida Colomer en el seu llibre "La Guerra Civil a Mataró (1936-1939)", es va intentar aturar l'ofensiva i refer una línia de front a través de les successives ordres de replegament donades pel comandament republicà. El darrer intent va ser establir una línia d defensa al riu Llobregat que aturés l'ofensiva davant Barcelona.
Per aquesta raó, en l'última acta de la Comissió de Govern de l'Ajuntament de Mataró, amb data 18-1-1939, hi consta una crida a la lleva d'homes de 40 anys. La majoria es van amagar, però Salvador Taberner i d'altres de Mataró s'hi van voler incorporar; tanmateix, només arribar a Sabadell, ja es van trobar en plena retirada i van tornar a casa.
El mateix 18 de gener la descomposició de l'Ajuntament de Mataró, és un fet, per la "...falta de funcionarios con motivo de la llamada de las diferentes quintas por el Gobierno de la República" amb l'absència de funcionaris i polítics duta per la desesperança i per la definitiva marxa cap a l'exili.
El dia 21 de gener, J. Negrín anunciava a Ll. Companys la conveniència que els dos governs, juntament amb el basc, abandonessin Barcelona, cosa que van fer l'endemà mateix. Durant uns dies el castell de Figueres va ser la seu del Govern de la República.
El 24 l'exèrcit nacional arriba al Llobregat i dos dies després entrava a Barcelona. La pressió de l'exèrcit, va originar una massiva retirada. Vehicles de tota mena pertanyents a l'exèrcit, a organismes del govern republicà, organitzacions polítiques i sindicals, i una gran massa de població civil travessaven Mataró en direcció a França.
El dia 26, la notícia de l'ocupació de Barcelona va fer que els dirigents polítics de Mataró que encara hi restaven abandonessin la ciutat. A la tarda, les brigades republicanes comandades per Enrique Líster, van passar per Mataró, aturant-se en algunes cases de pagès buscant aliments que van rebre. Les brigades, van prosseguir majoritàriament per la carretera de Mata, el Camí de la Serra i altres camins rurals. Fermí Segarra va ser, en absència del seu superior, l'home que governava els 1200 soldats de la tropa republicana de Mataró, a inicis de 1939. Malgrat l'ordre de retirada:
"En veure que els nacionals ben aviat ocuparien la ciutat i que els meus homes no podien oferir cap resistència per falta d'armes, els vaig donar carta blanca. He procurat defensar sempre els meus artillers"
Abans de marxar, però, Segarra va veure amb els seus propis ulls com el comandant republicà que es batia en retirada fulminava el pont de la riera d'Argentona. Mentre això passava, un grup reduït de quintacolumnistes i de Socors Blanc preparaven l'arribada dels militars a Mataró i l'alliberament dels presos que hi havia a la presó.
El dia 27 de gener al matí, l'exèrcit republicà i els dirigents polítics ja havien abandonat la ciutat. Hi restà Josep Abril, alcalde al 1931, que va pensar que no havent fet res de mal no li calia fugir. Més tard va ser empresonat, jutjat i afusellat.
Ben aviat, alguns mataronins, conscients del buit de poder que s' havia produït i amb la gana que patien per l'escassetat d'aliments, van aprofitar l'oportunitat i, a mig matí, van assaltar els magatzems municipals de proveïments. El dia abans també havia estat buidat un local d'intendència situat a la fàbrica de can Jofre.
A les 5 de la tarda, després d'un matí i migdia on les manifestacions a favor de la ocupació anaven augmentant, els símbols nacionals i falangistes començaven a poblar la ciutat, la "División Littorio" va entrar a Mataró i va ser rebuda amb gran entusiasme per bona part de la població. Davant l'Ajuntament la banda municipal va tocar la "Marcha Real" mentre el grup ocupant del Consistori, constituït en comissió interina, saludava als militars arribats. Tot el centre Mataró era plè de tanquetes i militars uniformats (italians, marroquins i nacionals) que creaven un ambient festiu, compartit per bona part de la població, que donava mostres d' alegria. Mentre que per als uns aquests eren actes de victòria, per altres ho eren de derrota.
Però totes aquestes mostres d'alegria d'un sector de la població no van enganyar a les noves autoritats, que, tot i estar imbuïdes d'aquest ambient de victòria, i malgrat l'assistència massiva als primers actes públics, sabien perfectament que una bona part de la població no els era addicta.
La nova estructura de poder municipal del règim franquista es va poder crear i mantenir per la col·laboració de grat o per conveniència, de nombrosos mataronins, entre els quals hi havia antics militants de la Lliga Catalana, dels carlins, dels monàrquics i dels moviments catòlics, que van passar a ocupar llocs secundaris, però amb certa projecció social. Alguns van fer el possible per què no es perdés del tot la personalitat de Catalunya, d'altres es van adaptar sense reserves a l'actitud del nou estat dictatorial.
Tant l'Església, els ordes religiosos i els centres culturals i recreatius de dretes mataronines van recuperar tots els immobles i béns que els havien confiscat. Els industrials van recuperar les seves empreses, i els propietaris de les finques urbanes, els immobles, així com els objectes de valor.
Per contra, es va produir una confiscació de patrimoni d'associacions polítiques, sindicals, culturals i recreatives prohibides: La Casa del Poble, l'Ateneu Popular, la societat Iris, el casal de la Unió de Cooperadors, a més de controlar fermament les cooperatives més actives com l'Aliança Mataronina o la Cooperativa del Forn del Vidre. Van ocupar i saquejar alguns domicilis de destacats dirigents d' esquerres que havien marxat a l'exili.
