El nen es va quedar de pedra. Qui havia parlat? L'arbre? Dubtós, va seguir el consell. I ves per on, resulta que li va anar bé.
A partir de llavors, cada dia, abans de res, el nen preguntava davant de l'arbre: Gran arbre! On he de dur el ramat a beure? Al de l'est o de l'oest? Gràcies a les indicacions de l'arbre, el seu petit ramat li donava prou llet i prou carn per sobreviure.
El rumor que el nen prosperava gràcies a les indicacions de l'arbre va arribar a orelles del fetiller del poble. Diuen que es va enfadar i enrabiar com no s'havia vist mai. Com s'atrevia aquell marrec a parlar amb la natura? Només ell tenia potestat. Era cosa seva. Allò s'havia d'acabar. Dit i fet. Destral en mà, va anar fins al gran arbre i en un pim pam, el va tallar a trossets.
L'endemà el nen es va trobar l'arbre fet miques. Així i tot, confiat de mena, va fer la pregunta i de forma sorprenent, la veu de l'arbre li va respondre: A l'oest, avui. El nen feliç li va fer cas com sempre. El fetiller va descobrir el fet i va enutjar-se encara més. Aquella nit va fer un foc amb tots els trossets de l'arbre. L'endemà el nen va trobar només que cendres. Tant li feria, ell confiava en l'arbre. Li va fer la pregunta.
Però aquest cop no va sentir la veu sinó que el vent va fer que les cendres s'enlairessin i van anar cap a l'est. I el nen hi va anar amb el seu ramat.
(continua)...
