Celebrem el centenari de la Primera guerra mundial. Celebrem el bi-centenari d’un home bo de la societat religiosa. I celebrem el tri-centenari d’un Poble al qual se li va arrabassar la llibertat de ser lliure. Cal obrir només un sol ull!
Evidentment que cal saber la Història. No es pot parlar des de la ignorància o una esbiaixada dels fets. Perquè tant d’atac a una Història? Cal saber diferenciar fets i mites. Però calen mites o personatges que signifiquin quelcom de fondària per al Poble. Qui estigui lliure de pecat, de falla, d’error, que aixequi el dit... Per tant, res d’estranyar-nos de què fan i diuen els que no viuen una pertinença pregona de sentit de país, de pàtria, de diferència: de Catalunya. Si no, perquè tantes barreres, prohibicions, mentides per tal que no es voti?
Una anàlisi profunda de les emocions i dels sentiments ens poden ajudar a comprendre i explicar moltes accions així com reaccions. La cobdícia n’és una d’elles. Per sobre de la pertinença de país, de solidaritat, de valors alts, hi ha la cobdícia, el domini, l’interès propi. Què passa amb la crisi econòmica, produïda pel sistema neoliberal o capitalisme salvatge? El domini del fort per la força de les armes o de l’economia? Creure que l’economia és només científico-tècnica sense ideologia o escala de valors és una de les tantes trampes o paranys del que té el poder, la força i la por de perdre.
Cal obrir aquí els dos ulls i no tancar-ne cap. D’aquí el discurs de la por del que governa. Posar la por dins la pell del feble. Certament, els diners són necessaris i imprescindibles per a viure, però no ho són tot. Però és la base. I atacar, no el que és superflu, sinó la base, és un punt delicat i d’angoixa. Aspecte ben aprofitat pel poder polític -que té por de perdre- quan és ara una majoria absoluta per la quantitat de mans i no per la qualitat de raons.
Un tri-centenari delicat i complex. Vital i dinàmic. De coratge a votar. D’un Poble que vol recuperar les seves institucions, arrabassades fa tres segles per la força de la guerra. I tot allà agafat com botí de guerra: Papers de Salamanca i rehabilitació de Companys. Perquè no es fa?
Tot això remou en fondària el món visceral i emocional. Cal gestionar-ho dignament.
