A la nostra societat en ple canvi, crisis, desigualtats, recentralització i molts altres esdeveniments constructius o destructius, probablement, falta autoritat. Hi ha massa poder en poques mans. I tenir o exercir el poder no vol dir tenir autoritat.
El poder, ens diu el diccionari, és la persona que pot obligar una altra per la força de la llei, de les armes o per la força física. I es podria afegir també per la força o influència emocional. En resum, qui té poder no necessàriament fa que l’altra persona creixi, es desenvolupi, es realitzi. Més aviat al contrari, l’estanca, el fixa, el frustra, el domina.
En canvi, qui té autoritat fa créixer l’altre. El respecta, dialoga. Escolta i deixa fer. Recordem que autoritat ve del llatí «auctoritas» i aquesta paraula del verb «augere» que vol dir: fer créixer, empènyer.
Les dues coses poden anar juntes. Es dóna poc. Però quan es dóna hi ha un ambient relaxat, entusiasta, optimisme real i d’altres qualitats. El que té vertadera autoritat usa el poder com a mitjà, no com a fi. Però d’altres, ho separen. Volen el poder pel poder en benefici d’ells. Els seus interessos per sobre de tot. El poder no escolta ni dialoga malgrat dir-se democràtic. Cal observar la situació actual dels partits polítics així com dels criteris econòmics. Diàleg? Monòleg? Poder? Autoritat? Abús?
La qüestió important és què fa amb la relació amb els altres quan s’ocupa un càrrec. Tot càrrec té un grau de poder. Quin poder el de la persona que està a la finestreta!!! Quin ús se’n fa? L’autoritat l’acompanya?
Anoto tres frases per a reflexionar:
• El poder és la capacitat de pocs de fer creure a molts que els importen poc o res.
• El poder sense límits és un frenesí que arruïna la pròpia autoritat.
• L’home intel·ligent parla amb autoritat quan dirigeix la seva pròpia vida.
