En la situació actual, que és plural i democràtica (?), teòricament, existeixen visions polítiques, econòmiques i religioses diferents i a vegades oposades. Un nou paradigma o forma de contemplar el món està entrant.
Les tècniques informàtiques i comunicatives (TIC) fan ser el món una “aldea” o un poble gran, però de moment, només econòmica i molt perversa. Així i tot, avui dia, estem entrant a un altre nivell de consciència, a més del personal, familiar, tribal. Un altre nivell de consciència més universal, més del món. O com ja es diu “consciència còsmica”.
El canvi de consciència no és un món de creences sinó de vivències, un canvi experiencial. Els valors, les creences no cauen del cel. És un treball de cada persona. És saber passar de la lògica o pensament de tenir com a base i fonament de l’existència, a la lògica o pensament de ser, auto realització, de creixement interior.
I aleshores podem adonar-nos que tastar el plaer raonablement, fer front a la frustració, raonablement, i a tantes altres coses, permet VIURE AMB IL·LUSIÓ. Això es ven i se’n fa propaganda de forma perversa: “Tot és fàcil”, “Tot ho pots”. “Si vols, ho aconsegueixes”. “Voler és poder”. La realitat és que VIURE AMB IL·LUSIÓ demana el petit esforç de cada dia. La petita empenta, ja de bon matí. I això no ven, ni se’n fa propaganda.
I recordo la frase del gran escriptor rus: Fiodor Dostoievski: “Quan de bé fa la ventura o benaurança. Sembla que un/a volgués donar el cor, la seva alegria. I l’alegria és contagiosa”. Sense oblidar que “mai plou a gust de tothom”.
Aquí cal citar la paraula “felicitat”. És un títol o etiqueta posada al damunt d’una capsa. Què hi posem a dintre o què n’esperem, d’aquesta capsa (que és el nostre món interior)?
Mentre hom creu i espera que la felicitat (què és?) vingui de dalt del cel, que la donin els altres, passarà el temps i no arribarà res. Ningú camina si no fa el primer pas de posar-se en marxa. I a cada edat el pas és diferent.
