Cal observar bé el rostre de les persones. Es un indicador de la personalitat. Però alhora cal ser prudents. Perquè a vegades les aparences enganyen. D’aquí que abans d’emetre un judici verbal o prendre conclusions interiors, per la visió o la intuïció, cal raonar. D’aquí les frases: Semblava una cosa i n’era una altra.
Hi ha un pensament oriental que diu: “Sigues senzill com el colom, però astut com el serpent”. “Confia, però alhora desconfia”. I hem d’acceptar que no és fàcil. Hi ha moltes persones que són engalipadores, entabanadores, ensibornadores, ensarronadores (embaucadores, en castellà) amb un rostre afable, si és home; bonic i angelical si és dona. I amb una llengua molt fluïda, àgil. I saben fer-se escoltar pel cor dels altres i sobretot fent pena o presenten històries de patiment. Els ulls han de poder contemplar més que l’exterior, l’interior. Però el rostre és una porta.
Convidaria a la persona lectora que posés molta atenció en observar el rostre de les persones: Ulls, moviment dels llavis, la mirada, la tensió del front, entre altres coses. I no diguem el somriure.
Què bé ho fan els nens i no diguem les nenes per demanar coses. Quin rostre encantador! Doncs bé, cal estar molt atents.
Sèneca diu: Gran recomanació té un rostre bonic.I més la d’Albert Schweitzer, un gran metge: Als vint anys tots tenen el rostre que Déu els ha donat; amb quaranta el rostre que els ha donat la vida i amb seixanta el que es mereixen.
I quant pesa i fa un rostre darrera un taulell, una finestreta, una taula i no diguem quan demanem una informació pel carrer.
Quina és la nostra experiència? Com és el nostre rostre?
