El creixement hipotètic d’un arbre de la vida de l’espècie humana, ens podria dur a pensar que la seva saba vital podria ser la de la seva llibertat, entesa com el motor de la història, que amb la lluita i l’esforç continuat per la vida, fa possible esdevenir cada vegada més lliures. Totes les experiències de sistemes polítics que posaven frens a la llibertat humana, més o menys racionals, potenciant el paper de l’estat com el gran benefactor, estan a poc a poc deixant d’existir, socialisme, comunisme, socialdemocràcia, etc. Només perduren les que tenen la llibertat en la seva base programàtica, tot i que entesa de forma diferent, segons la vessant humana des de la qual es contempli.
Per una banda el neo-liberalisme que defensa la llibertat depredadora individualista, com l’exponent màxim d’un sistema capitalista que no respecta la llibertat dels altres, als qui explota, d’acord amb la seva lògica de la cobdícia, de no acontentar-se mai amb els diners que es tenen i voler tenir-ne sempre més. Per altra banda el moviment llibertari, completament oposat al descrit, defensant l’autorealització personal, que només és possible en un entorn individualista comunitari, que permeti ser més amb els altres.
Paradoxalment aquests dos plantejaments favorables a la llibertat, són partidaris de les limitacions de l’estat, tot i que el neo-liberal ho fa per potenciar les lleis del mercat i el llibertari per potenciar una societat autogestionada catalana, en la qual Catalunya serà o no serà, si és cristiana i llibertària.
