Una dels pocs avantatges de tenir una certa edat, és poder comptar amb experiències vitals que permeten parlar sobre temes partint de fets viscuts. Vaig néixer en plena guerra civil i la primera experiència sobre el fet migratori la vaig tenir amb el meu pare, com a refugiat republicà a França.
La majoria d’aquests refugiats van poder tornar a casa, la qual cosa no es va produir amb els exiliats polítics, que van haver d’esperar la mort del dictador per poder-ho fer. El franquisme va provocar una important davallada en el nivell econòmic assolit per la II República, creant una gran precarietat i misèria, que va provocar l’emigració forçosa de moltes persones per poder sobreviure i també una immigració interna entre regions més pobres cap a altres més riques.
La democràcia ho va canviar tot, passant d’un procés d’emigració a un altre d’immigració extern d’altres països més pobres. L’actual crisi està produint un procés invers, convertint en emigrants a la nostra joventut més preparada i expulsant a molts dels actuals immigrants, que no poden sobreviure amb les actuals taxes negatives d’atur.
Aquest relat històric sobre el fet migratori, posa clarament en evidència el fracàs de les societats en les que la seva població es veu obligada a haver d’emigrar.
La independència de Catalunya podria ajudar a revertir aquesta situació tan negativa, fent possible començar la construcció d’una nova societat, que exclogui l’emigració forçosa i l’actual i creixent precarietat i misèria.
