La democràcia ha aconseguit, el que no va poder fer la dictadura franquista: desmuntar una part considerable de la vida comunitària, una forta societat civil socialment compromesa.
Catalunya s’ha distingit per ser una societat molt gelosa de la seva llibertat, però també a la vegada pels seus plantejaments solidaris i comunitaris. El que podríem considerar com individualisme comunitari, propi dels catalans, s’ha trencat. Avui dia l’individualisme s’ha convertit en egoïsta, en el sentit que “a mi ningú m’ha de dir el que he de fer”, com si els interessos dels altres no comptessin, sinó solament els d’un mateix.
Durant el franquisme van perviure les entitats culturals de mutu auxili i foment. També els balls de carrer, organitzats de forma comunitària i autogestionada. En les seves darreries es van crear les associacions de veïns, avui pràcticament obsoletes, davant d’una ciutadania que només es mobilitza quan veu afectat el portal del seu habitatge. Totes aquestes activitats comunitàries han desaparegut o estan en vies de fer-ho.
La falsa creença que l’estat ha de solucionar tots els problemes socials, ha fet abaixar la guàrdia d’una societat civil esquizofrènica, incapaç de veure la realitat negativa que l’envolta i també el camí que hauria d’endegar, per avançar cap a una nova societat civil comunitària, fent el que nosaltres sabem fer: pencar, per intentar solucionar els gravíssims problemes que ens afecten, fent-ho nosaltres mateixos i no esperant que còmodament ho facin els altres.
