Si a una persona li és impossible trobar feina, pateix una situació angoixosa i desesperant, no simplement perquè no disposa dels recursos econòmics necessaris per sobreviure, sinó també com un clar atemptat contra la dignitat humana.
L’atur és la conseqüència més negativa de l’actual crisi. En el nostre país afecta el 26% dels treballadors adults i el 56% de la joventut, atur, que en el millor dels casos, quan es comenci a superar la crisi, es convertirà en estructural, amb uns índexs crònics entre el 15 i el 18%, totalment inacceptables i rebutjables.
Les persones majors de 40 anys en situació d’atur mai més trobaran feina. Els joves més preparats estan condemnats a l’emigració forçosa, dels que 2/3 tornen fracassats i la resta a sobreviure en la precarietat.
Aquesta realitat tan negativa, tot i ser fàcilment coneguda, no és reconeguda per moltes de les persones no afectades. Els rics creuen que les persones que no treballen són gandules o poc emprenedores. Les persones que a empentes i rodolons sobreviuen en aquest sistema irracional, s’han convertit en insolidàries i egoistes. Les que tenen feina, creient-se ingènuament que elles no seran mai acomiadades de forma arbitrària, tot i les seves renúncies servils per no perdre el lloc de treball.
Què faran quan estiguin a l’atur i sense feina? No creuen que és tramposa l’excusa de què ‘a mi no en passarà’? A tothom li pot passar! Les persones jubilades creient-se que ja han treballat prou i és temps de descansar, sense participar comunitàriament.
