El moviment cooperativista neix amb la creació de societats de resistència, que pel sistema de mutualisme, pretenien ajudar econòmicament els obrers en llurs reivindicacions. L’any 1864, “La Obrera Mataronense” va crear la primera cooperativa de producció d’Espanya. 150 anys després, es produeix la gran paradoxa, que aquests primers treballadors cooperativistes avui s’han convertit en aturats crònics, amb un atur estructural, estimat en el nostre país entre un 15 i 18%.
Joves amb una alta formació, condemnats a l’emigració forçosa i persones aturades majors de 45 anys, que mai més trobaran feina. Torna a ser de plena actualitat, el cooperativisme autogestionat, les entitats de mutu auxili, les caixes d’estalvi i una formació integral d’una ciutadania, que en el més llarg període
històric d’una pseudodemocràcia, hauria de recuperar la capacitat de pensar, per crear de nou societats de resistència.
En uns moments en els que s’està replantejant la relocalització, caldria aprofitar-la per recuperar de nou l’esperit dels nostres besavis. De cap de la maneres hauria de servir per precaritzar els salaris. Per privatitzar tots els serveis de l’estat del benestar, enlloc de fer-ho per l’autogestió realitzada per les persones implicades.
Per una gestió dels diners, sense afany de lucre, que destini una part important dels seus beneficis a obra social. Una vegada més caldrà recorre a la llei mil·lenària de l’etern retorn, aprofitant els recursos més avançats de l’actual societat.
