De la mateixa forma que Catalunya, anys enrere, va ser capaç d’endegar la revolució industrial, avui dia hauria de ser també capaç d’endegar la revolució comunitària, d’una societat xarxa formada per eco sistemes culturals autosuficients interrelacionats. Aquesta revolució comunitària suposa la creació de nous models de producció basats en l’autosuficiència territorial, més adequats per generar plena ocupació.
Per sort podem comptar amb recursos humans marginats, els de les persones aturades cròniques de 45 anys i més, condemnades a convertir-se en grups parasitaris que difícilment trobaran feina en els mercats del treball i es veuran obligats, per sobreviure, a participar en la creació de nous models de producció comunitaris. També es pot comptar amb la contribució d’una joventut il·lustrada condemnada a l’emigració forçosa.
Vivim en un país amb greus problemes difícils de solucionar, amb un atur proper al 30% i un desballestament de l’estat del benestar. Per sobreviure s’ha de recórrer a la caritat, l’economia submergida i els minvats recursos dels jubilats. Donar peix s’ha convertit en un acció prioritària, però, quant de temps es podrà aguantar aquesta situació d’extrema precarietat?
És evident que cal ensenyar a pescar, de forma paral·lela a les accions necessàries per sobreviure. Cal fer-ho aprofitant el talent de moltes persones retirades del treball remunerat, per qüestions d’edat, plantejant si és lícita la manca de participació d’aquestes persones, simplement per que no estar de moda?
