Les lleis del mercat consideren el treball como una mercaderia que es valora d’acord amb els valors contraposats de l’oferta i la demanda. Malauradament aquesta mercaderia, anomenada mà d’obra, en el nostre país no pot competir econòmicament amb la mà d’obra d’altres països, molt més barata. Tampoc ho pot fer, amb els nostres sistemes productius de molt baix valor afegit, sense sortida en el camp de l’exportació.
La constatació d’aquesta realitat pronostica un atur estructural que difícilment baixarà del 15%. Davant d’aquesta situació tan negativa, la plena ocupació s’ha convertit en una fita important, necessària per assegurar la supervivència d’una societat desgavellada, que ha perdut la brúixola de navegar.
La proposta del moviment sènior per la plena ocupació, sense inicialment cercar-ho, ha acabat assumint els mateixos plantejaments, que abans de la guerra civil van posar en marxa els nostres progenitors. Es tracta del cooperativisme i l’autogestió, tot i que avui dia amb unes clares diferències.
En aquests moments disposem d’energies verdes renovables, que possibiliten l’assoliment de l’energia necessària, produïda en entorns locals. També es compta amb xarxes socials distribuïdes que permeten gaudir de forma gratuïta de la informació i coneixements més avançats.
Potser per aquests motius, la creixent proliferació de bancs de temps persegueix, entre d’altres finalitats, convertir-se en una espècie d’escoles bressol necessàries, per a l’aprenentatge de l’autogestió i la vida comunitària.
