En la situació de crisi actual la majoria de la ciutadania es troba davant d’un gran problema. Se li planteja un difícil dilema que ha de resoldre. Per simplificar la qüestió es podria assimilar a un tema de pesca. Per superar la penúria, que cada vegada afecta a més gent, què cal fer? repartir peix o ensenyar a pescar? És evident que a una persona que s’està morint de gana, abans que això succeeixi, cal donar-li peix.
Però, per quant de temps? Una societat que ha de recórrer a la caritat per sobreviure, sense cap tipus de dubte és una societat sense futur. Les persones que creuen que en aquests moments el que toca fer és solucionar la crisi, sobretot l’atur, tenen una visió limitada del problema.
Cada vegada hi ha més catalans que aposten per adquirir els estris necessaris per pescar. Estimen que si als catalans se’ls ensenya i aprenen a pescar, en disposar d’un territori adequat per aconseguir una bona pesca, podrien superar la vergonya d’haver de recórrer al peix de la caritat per fer possible una vida digna. També creuen que la pesca s’hauria de distribuir entre la seva ciutadania, per superar la xacra de l’atur i conservar l’estat del benestar i millorar el sistema de pensions.
En aquests moments Catalunya ha d’afrontar aquest dilema, viure del peix de la caritat o fer-ho de la pròpia pesca. Els dos plantejaments són compatibles, no són excloents. Per poder gaudir de serveis socials de qualitat, és imprescindible que siguin els propis catalans qui pesquin el peix que necessiten.
