L’actual crisi econòmica i social produïda per un sistema capitalista obsolet, que es troba en l’etapa final del seu període històric, ens obliga a repensar l’actual societat. No és acceptable apostar, per que passi el que ha de passar. Tampoc ho és preocupar-se pel que ha de venir, perquè igualment vindrà. Pensar així suposa un clar atemptat contra la dignitat humana. Totes les persones tenen un paper, més o menys important, a fer en aquest món. No han nascut perquè sí i totes elles són necessàries. És un error creure que les coses es fan perquè sí, sempre existeixen persones que amb la seva implicació tiren del carro.
Arribat aquest punt cal reconèixer la gran dificultat de preveure el futur. Seria una mostra d’una clara ingenuïtat, pretendre fer-ho d’una forma dogmàtica. No obstant això, intentar marcar un camí, una direcció, és recomanable. Les persones han de creure en quelcom, tot i sabent que aquestes creences poden ser equivocades i per tant en tot moment revisables. La nova composició sobiranista del Parlament de Catalunya fa possible avançar cap una Catalunya independent.
Aquesta opció podria suposar una fita històrica en el cas d’Espanya. Un inici del seu desmembrament en territoris més petits. Més manejables i més amigables per a una implicació ciutadana que realment desitgi participar en la gestió del seu territori. Catalunya, Euskadi i potser també Andalusia, es configuren com els territoris més adequats per fer-ho.
En aquests moments però, el gran repte és: quina Catalunya volem?
