La bíblia diu que Deu va crear l’home a la seva imatge i semblança. La supèrbia de l’home, creient-se igual que Deu, menjant la fruita de l’arbre prohibit, va fer que Deu el condemnés a haver de menjar el pa amb la suor del seu front.
Realment l’esforç obligatori i necessari de l’home per poder sobreviure, no és un càstig diví, sinó la condició necessària per assegurar la seva existència. L’envelliment de la població posa en evidència aquesta qüestió. Quan a una persona gran se l’aparca en una residència geriàtrica, prometent-li que viurà divinament, com si estigués en un hotel, sense fer res, s’està incomplint el precepte diví de’haver d’esforçar-se per poder gaudir d’una acceptable qualitat de vida.
Potser el nom de treball no és el més adequat, per poder definir la necessària aportació que cada persona ha de fer, pel bon funcionament de tota la societat. Aquesta aportació hauria de fer possible, l’autorealització personal, la de que cada persona, totes elles diferents, pugui ser ella mateixa.
Aquest nou plantejament dignificador del treball, l’estan aplicant avui dia, una molt petita minoria, la coneguda com a treballadors del coneixement, pels que la seva prioritat no és guanyar més diners que els altres, sinó realitzar activitats que donin sentit al contingut de la seva vida. S’hauria de dignificar el treball, convertint-lo en una gran oportunitat, que permetés completar el misteriós i gran trencaclosques, completat amb totes les peces diferents de cada persona, una vegada autorealitzades.
