Tot i que els programes del cor coneguts com a tele escombraries intenten fer tot el possible perquè la gent no pensi, la condició humana no pot evitar-ho, i hi ha algunes persones que tenen el mal vici de fer-ho. Quan això succeeix, haver d’encaixar les preses de pèl, que cada dia provoquen els especuladors financers i la classe política al seu servei, no és gens gratificant. Ens trobem davant d’una societat desballestada que ha convertit la mentida i la manipulació en una qüestió normalitzada. La gent no s’estranya gens ni mica de les actuacions d’una classe política que pretén cada dia fer-nos combregar amb rodes de molí.
Ens hem d’estrènyer el cinturó, no hi ha calés, ens diuen. No els podem demanar als bancs, ple d’hipoteques sense cobrar, perquè ajudin a crear llocs de treball. Tot al contrari, cal subvencionar-los amb diners públics, donat que si no es fes així el sistema s’ensorraria. Per altra banda aquests diners tampoc es poden demanar als rics, que els necessiten per ser més rics, condició necessària per generar riquesa i llocs de treball.
Llavors d’on han de sortir?, simplement de les retallades dels serveis socials, dels pobres pringats de tota la vida. Quan tota aquesta situació és de domini públic, és difícil continuar vivint en una societat en la que la barroeria dels disbarats econòmics i polítics és tan visible, que no s’entén com cap dels culpables de la crisi no estigui a la presó. El dilema és haver, o no,de pensar. Evidentment no fer-ho és més senzill.
