Com és possible que 10.000 persones, amb noms i cognoms, per ser cada vegada més rics, matin, robin i explotin a 7.000 milions de persones? Algú creu que és possible acceptar que només amb una part insignificant de la fortuna d’aquestes 10.000 persones seria possible suprimir la fam al món? Com pot ser que la gent accepti retallades en l’estat del benestar, amb l’acusació de que han estirat més el braç que la màniga i per tant són culpables de tot el que els passa? És possible acceptar de nou el retorn a una societat cada vegada més desigual de pobres (molts) i rics (pocs)? Es podrien fer milers de preguntes semblants, quina resposta sempre seria la mateixa: constatar estar vivint en una societat domesticada que no pensa i li fa por afrontar la defensa de la seva malmesa dignitat. Es tan descarat i vergonyós el que està passant, gràcies a una classe política venuda al gran capital, que és impossible evitar que joves indignats surtin al carrer manifestant la seva protesta davant d’una situació tan perversa. Aquesta indignació dels joves ja ha encomanat a una part de la gent gran, els iaioflautes que els estan donant suport. La defensa de l’estat del benestar i de la plena ocupació, ens crida a participar de forma pacífica per plantar cara a una forma de fer política, que atempta contra els principis més fonamentals dels drets humans. Ara toca començar a ser realment ciutadans i no súbdits d‘un sistema polític i econòmic que denigra la dignitat dels éssers humans. És potser aquest el paper dels sèniors? Ara toca
Josep Aracil i Xarrié. President d’eurosènior
Com és possible que 10.000 persones, amb noms i cognoms, per ser cada vegada més rics, matin, robin i explotin a 7.000 milions de persones? Algú creu que és possible acceptar que només amb una part insignificant de la fortuna d’aquestes 10.000 persones seria possible suprimir la fam al món? Com pot ser que la gent accepti retallades en l’estat del benestar, amb l’acusació de que han estirat més el braç que la màniga i per tant són culpables de tot el que els passa? És possible acceptar de nou el retorn a una societat cada vegada més desigual de pobres (molts) i rics (pocs)? Es podrien fer milers de preguntes semblants, quina resposta sempre seria la mateixa: constatar estar vivint en una societat domesticada que no pensa i li fa por afrontar la defensa de la seva malmesa dignitat. Es tan descarat i vergonyós el que està passant, gràcies a una classe política venuda al gran capital, que és impossible evitar que joves indignats surtin al carrer manifestant la seva protesta davant d’una situació tan perversa. Aquesta indignació dels joves ja ha encomanat a una part de la gent gran, els iaioflautes que els estan donant suport. La defensa de l’estat del benestar i de la plena ocupació, ens crida a participar de forma pacífica per plantar cara a una forma de fer política, que atempta contra els principis més fonamentals dels drets humans. Ara toca començar a ser realment ciutadans i no súbdits d‘un sistema polític i econòmic que denigra la dignitat dels éssers humans. És potser aquest el paper dels sèniors? 
