Hi ha personatges, malauradament pocs, que amb intervencions de curta durada han canviat el decurs de la història. Cal recordar la curta intervenció del papa Joan XXIII que va trastocar els fonaments de l’església catòlica. El mateix ha passat amb Pasqual Maragall, en promoure un canvi en l’Estatut de Catalunya, per propiciar un estat federal espanyol, operació que, encara que hagi resultat un total fracàs, cal considerar-la com un element desencadenant, de l’actual procés rupturista, per qüestions purament econòmiques, d’una possible separació de Catalunya d’Espanya.
Tot i que moltes persones van considerar un error la proposta de modificació de l’estatut, qüestió que ha resultat totalment certa, poc es podria pensar Maragall, que amb el seu intent fallit d’intentar encaixar definitivament Catalunya amb Espanya, hagi esdevingut, sense buscar-ho, el principal promotor d’una possible Catalunya independent. Cal també esmentar altres dos personatges cabdals, que amb els seus plantejaments oposats han potenciat la idea separatista. Es tracta del nacionalista espanyol Aznar i del també nacionalista, en aquest cas català, Carod Rovira, que juntament amb Maragall, utilitzant plantejaments radicals, han demostrat que la història no es desenvolupa de forma pacifica, sinó, la majoria de vegades, mitjançant conflictes, inicialment negatius i rebutjables, que però, poden acabar esdevenint positius i acceptables. Una vegada més es podria afirmar que no hi ha mal que per bé no vingui.
