A Grècia, on va néixer la democràcia, es repetia un cicle històric que començava amb una etapa democràtica, seguida per una altra demagògica i finalment amb una dictadura. Aquest procés cíclic posa en evidència que el principal enemic de la democràcia és la demagògia, clarament feta palesa en l’actual govern de Zapatero. Hem arribat a una situació demagògica tan negativa, tan inaguantable, que ha acabat generant el total descrèdit de la classe política. Es molt fàcil descriure el procés evolutiu d’aquesta demagògia. Comença en creure en la solució definitiva del terrorisme d’ETA, menysvalorant els intents fracassats dels presidents que el van precedir. Seguidament es produeix la demagògia de prometre que respectarà l’Estatut d’Autonomia que aprovi el Parlament de Catalunya. Posteriorment amb la Llei de Dependència, atorgant uns drets universals sense els recursos econòmics necessaris per fer-los possible. Continua amb la demagògia de no voler reconèixer inicialment l’actual crisi econòmica, quan tots els pronòstics són de què tindrà una molt difícil i llarga solució. En aquests moments, la utilització demagògica de retardar l’edat de jubilació, per amagar un recalcul a la baixa de les pensions, sense tenir en compte que qui acaba finalment fixant l’edat de jubilació, és el món empresarial, en excloure del treball remunerat per qüestions d’edat, a persones que són substituïdes per altres més joves, amb contractes precaris, a les qui s’esprem com a llimones. Demagògia política
Josep Aracil i Xarrié. Consell Sènior de Premià de Mar.
A Grècia, on va néixer la democràcia, es repetia un cicle històric que començava amb una etapa democràtica, seguida per una altra demagògica i finalment amb una dictadura. Aquest procés cíclic posa en evidència que el principal enemic de la democràcia és la demagògia, clarament feta palesa en l’actual govern de Zapatero. Hem arribat a una situació demagògica tan negativa, tan inaguantable, que ha acabat generant el total descrèdit de la classe política. Es molt fàcil descriure el procés evolutiu d’aquesta demagògia. Comença en creure en la solució definitiva del terrorisme d’ETA, menysvalorant els intents fracassats dels presidents que el van precedir. Seguidament es produeix la demagògia de prometre que respectarà l’Estatut d’Autonomia que aprovi el Parlament de Catalunya. Posteriorment amb la Llei de Dependència, atorgant uns drets universals sense els recursos econòmics necessaris per fer-los possible. Continua amb la demagògia de no voler reconèixer inicialment l’actual crisi econòmica, quan tots els pronòstics són de què tindrà una molt difícil i llarga solució. En aquests moments, la utilització demagògica de retardar l’edat de jubilació, per amagar un recalcul a la baixa de les pensions, sense tenir en compte que qui acaba finalment fixant l’edat de jubilació, és el món empresarial, en excloure del treball remunerat per qüestions d’edat, a persones que són substituïdes per altres més joves, amb contractes precaris, a les qui s’esprem com a llimones. 
