Pensions de viduïtat

-Hola Antònia, com et va la viduïtat, trobes a faltar el teu marit? –pregunta la Joana.-Doncs sí que el trobo a faltar. M’han dit que amb el pas dels temps ho arribes a superar.-Es clar que si Antònia, el temps ho cura tot. Jo fa uns quants anys que vaig enviudar i ho superat tot menys la pensió de viduïtat que és una misèria.-Ara que dius això Joana, a mi en passa el mateix. Les pobres vídues que hem de pagar un lloguer i la pensió del marit era petita, ens queda una pensió de viduïtat que no dona per res.-Això ens passa a les mestresses de casa. Les que quan ens vàrem casar també ens vàrem fer càrrec d’atendre el marit i els fills.-Es veritat Joana, és una injustícia. Quan una dona envidua i no cobra cap pensió de jubilació, perquè no va cotitzar a la seguretat social, és una vergonya que només cobri la meitat de la pensió del seu marit.-M’he assabentat Antònia, que a Barcelona hi ha un grup de dones que estan reclamant a l’administració que pugi aquestes pensions.-Es així Joana. Recordo que el president dels sèniors del nostre municipi, moltes vegades ha dit que no entenia que les dones grans, que són més actives que els homes, no facin res per millorar aquestes pensions.-Saps que et dic Antònia, per què no fem una moguda de protesta? Potser ara que no tenim els nostres marits ens hauríem de començar a espavilar nosaltres mateixes.-T’agafo la paraula. Fem-ho. Jo parlaré amb la Maria i tu ho pots fer amb la Lluïsa.-Saps que m’agrada la idea. Fins estic segura que ens ho passarem bé.