Cada generació té l’obligació de deixar un món millor a les properes generacions, les quals han de respectar les seves accions condicionades pel seu temps històric. Entre les generacions ha d’existir un mutu respecte pel que s’ha fet i pel es vol fer de nou, que pot suposar canvis.
Els casals d’avis, creats als anys 70, varen suposar un fet històric molt positiu. Fer sortir a la gent gran de casa, ha resultat molt beneficiós per a una gent gran que va patir una guerra civil i una dictadura que la va marginar culturalment. Als anys 85 es varen crear els tallers de manualitats, majoritàriament femenins, que van fomentar una participació activa en lloc de la passiva dels casals. L’eslogan de l’Ajuntament de Barcelona “Els avis estan molt ocupats” és molt il·lustratiu sobre aquesta nova manera de participació.
Els anys 2000 neixen els Consells Sèniors que es caracteritzen per fomentar la participació ciutadans i dins d’aquesta la defensa dels interessos globals de la gent gran. Aquest plantejament de globalitat no és ben vist per les anteriors generacions que no volen saber res dels vells que es el nom utiltzat per designar a la gent gran dependent.
No s’adonen que la força de la gent gran es la seva unió que ha de superar les divisions pròpies d’idees conservadores que defensen el principi de “divide y vencerás”. Reclamar la unitat d’acció de la gent gran és un acte solidari col·lectiu d’una nova generació que ha de lluitar pels dependents quan encara es tenen les forces per fer-ho.
