Del 22 al 25 de març es va celebrar el Salon du Livre de Paris. Aquest any Barcelona n’era la ciutat convidada i, com que això de París no em queda lluny de casa, hi vaig anar a treure el cap. Barcelona en si no era prou temptació (com a mataronina acèrrima, quan penso en la capital m’entra una mica de mandra) però, en canvi, es preveia la presència i la participació d’alguns autors catalans: Imma Monsó, Sergi Pàmies, Gabriel Janer Manila, Carme Riera i Jaume Cabré, entre d’altres. L’espai dedicat a Barcelona era molt petit en relació a l’extensió del Saló i, a més a més, a nivell editorial, l’oferta era força limitada: bàsicament edicions en francès i en castellà d’algunes obres de, principalment, els autors convidats. Però estar lluny de casa pot fer que fins i tot generis simpatia pel Barça quan el futbol mai ha despertat el més mínim interès en tu. Em va generar satisfacció.
He de dir, però, que el veritable motiu de la meva satisfacció té nom propi. Sí, la cirereta del pastís va ser Jaume Cabré o, tenint en compte que no m’agraden les cireretes, seria més adequat dir que ell va ser el pastís i, tota la resta, la cirereta. Va ser fantàstic assistir a la seva conferència i poder gaudir de la seva intel·ligència, del seu sentit de l’humor i de les seves lliçons implícities de com posar la passió i la paciència al servei del procés creatiu. I és que Jaume Cabré és així: em sedueix amb cada coma de les seves novel·les.
De totes maneres, no seria just atribuir-li tot el mèrit d’aquesta devoció que li tinc. Perquè, si bé és cert que ell és l’únic responsable de les comes del seus llibres, també és cert que el seu nom va lligat al d’aquella professora de català que, fent-nos llegir Senyoria i enfrontant-se a la desgana literària dels alumnes del batxillerat científic, me’l va fer descobrir, encomanant-me la seva pròpia passió.
És així que m’adono que jo sóc una mica la suma de tots aquells professors i mestres, primer de l’Escola Rocafonda i després de l’Institut Alexandre Satorras, que han cregut en el que feien i han estimat el seu ofici. A tots ells: gràcies per haver posat una pinzellada de la vostra passió a la meva vida.
I a tots els docents que encara sou al peu del canó, que malgrat tot seguiu entrant a l’aula amb un somriure, que batalleu a favor d’una educació de qualitat, a tots vosaltres: no us rendiu. Potser algun dia, un d’aquells alumnes que semblava despistat, pensarà que va tenir la sort de coincidir amb vosaltres, tot adonant-se que la vostra pinzellada de passió ha condicionat, en certa manera, la seva vida.
