“Tothom que alguna vegada s’ha dutxat té una idea”, va dir Nolan Bushnell (fundador d’Atari). “És la persona que surt de la dutxa i fa alguna cosa sobre aquella idea el que acaba marcant la diferència respecte a la resta”.Tenir idees no és el més difícil. El realment complicat és permetre que el nostre cervell quan actua d’advocat, fiscal, jutge i botxí de les nostres idees sense que ni tan sols ens n’adonem, decideixi quines són aquelles idees per les quals val la pena fer una parada en el camí.
Una de les maneres més simples, però també de les més efectives, per decidir quines idees tenen més possibilitats de triomfar, és aplicar el principi de “No és un problema = No és una prioritat” quan ordenem una llista interminable d’idees. És a dir, identificar aquelles idees que solucionen un problema i prioritzar-les respecte a altres que simplement ens ajuden a millorar algun aspecte de la nostra vida. És la teoria de la vitamina i l’aspirina (una simplement ofereix una millora i no la “necessitem” per viure, en canvi l’altra soluciona un problema puntual i fa que la necessitem i la busquem) aplicada a les idees. Una vegada prioritzades aquelles idees que solucionen problemes, ens n’adonarem que algunes d’elles solucionaran problemes que tinguem nosaltres directament: just aquí és on realment hi pot haver una mina d’or. Evidentment una persona amb una visió perfecta pot crear un sistema de comunicació millorat per a invidents, però molt probablement un invident podrà crear un sistema molt millor, ja que viurà el problema des de dintre, i prioritzarà aquelles tècniques que sap que són efectives. Aquest principi el podem aplicar a qualsevol idea: Si soluciona un problema, la idea pot ser bona. Si nosaltres en som usuaris, encara serà millor.
