La recent aprovació per la Comissió Europea d’una normativa per la que els olis que es presentin a bars i restaurants hagin de ser-ho en envasos d’un sol ús, sembla condemnar a mort, si més no en l’àmbit públic, les populars setrilleres. Una normativa que té, però, altres implicacions. La més important, reivindicada i aplaudida pel sector de l’oli català, l’obligació de mostrar a l’etiqueta la qualitat de l’oli contingut.Però jo no voldria ressaltar ara els aspectes positius de la mesura (ja s’encarregaran de proclamar-los els beneficiaris) sinó les inevitables ombres que lleis i normatives com aquesta generen, volent arreglar totes les coses a l’hora.
En primer lloc, ombres de tipus pràctic. Perquè, no em negareu que els envasos d’oli d’un sol ús que actualment hi ha al mercat son una màquina de malbaratar-ne si no tens el pols habituat a fer caure el rajolí o no esprems la bosseta individual com un boig? I clar, o menges un pa amb tomàquet negat d’oli o et conformes amb quatre gotes mal comptades. Per no parlar del brindis al sol que això pot suposar vista la pràctica de certs establiments de musica i alcohol en reomplir ampolles suposadament no reemplenables.Però, per altra banda, hi ha les ombres que jo anomeno amagades. Les que no ens plantegem, però que acaben afectant-nos. Un exemple. Si la normativa es compleix estrictament, a partir d’ara, l’oli d’amanir (el de fregir no es treu a taula) haurà d’anar en envasos de, com a molt, mig litre. I això, agradi o no, suposarà un encariment del producte. Per una regla de tres tant simple com que l’envàs de plàstic de 5 litres amb tap, posem per cas, es veurà substituït per 10 envasos de vidre cadascun amb el tub d’amanir. I, no ens enganyem, qui acabarà pagant la diferència de preu?Tan difícil era abordar primer el tema de la qualitat de l’oli d’amanir i després (o abans tant li fa) el tema del seu envasat? A més, jo em pregunto. Perquè l’oli i no, posem per cas, l’aigua mineral o el vi de taula? Us ho heu plantejat?
