D’un temps ençà, em sorprenc aclaparat per l’efecte vironer d’aquest parell de dígits que, fins fa quatre dies, no em representaven res més que la talla d’unes samarretes relativament (tot i que cada cop menys) folgades. Em sorprèn, com tantes altres vegades abans, l’evidència que ens pauta amb precisió matemàtica un mateix patró de vivències i sentiments al comú de la gent.I ara, puntualment, la convenció determina el moment d’aclaparar-me davant l’estúpid descobriment que, vés per on, envellim. És a dir, envelleixo. I tan absurda troballa desencadena dubtes, preguntes i balanços ensopits en un atabalament temporal que en tot cas, per simple pudor, mai s’hauria de titllar de crisi, vista la magnitud de la tragèdia quotidiana que suposa la paraula de moda.
En tot cas, per contraposar actitud a tantes palles mentals de quadragenari prematur em proposo (proactivitat en diuen) esbandir aquest deix rondinaire i, si puc, abstindre’m d’aquesta forma tant críptica de voler cantar les quaranta que molts cops pugui semblar, per segons qui, que només en taral·larejo una vintena. Decidit amb aquest posat de bona voluntat, llambrego l’actualitat amb el propòsit de bastir algun escrit amable al voltant d’aquest quatre i aquest zero que m’esperen al primer revolt.
En va. Els quaranta dies del diluvi universal semblen poc més que un repte per aficionats veient la que ens ha caigut, cau i caurà. En un hàbil exercici d’involució, les quaranta hores setmanals del càstig diví han esdevingut gairebé un privilegi i els escollits gairebé titllats de casta. Per decret, la butxaca continua en quarantena i, per un bany de realitat, ara sembla més que mai un conte aquella faula en la que els lladres només eren quaranta.
I vaja, ja hi tornem a ser amb aquest posat agre i rondineta. En fi! Caldrà acabar com sempre i posar-nos a recer del futbol, refugi de les nostres misèries. Diuen que si n’arribes a sumar quaranta estàs salvat.
