Just quan som a tocar de la setmana dels barbuts, ha arribat el fred hivernal. Però els mercats sense prima de risc, els de debò, ja malden per donar sensació de primavera. Pèsols, faves, maduixes i fins i tot alguna cirera, s’entesten en transmetre’ns sensació de primavera. A preu d’or, tot s’ha de dir. Però també cal pensar que amb un cert èxit. Perquè, com em deia fa temps un restaurador, treballar amb llagosta no sol ser un bon negoci si no estàs molt a l’aguait. El marge entre compra i venda és proporcionalment petit i una badada de conservació o preparació s’endu tots els beneficis. I les cireres no deuen ser una excepció. No és doncs la primera vegada –ni serà la darrera- que us aconsello que tingueu paciència. Que si aquesta virtut és important als fogons per aconseguir bones textures i punts de cocció ajustats, també ho és a l’hora de comprar. Per aconseguir producte bó i no deixar mitja paga a la verduleria o la peixateria.
Hi ha, però, una derivada del tema que em sembla molt interessant. El desinterès generalitzat per les cues de temporada. Estem molt pendents de l’arribada dels primers pèsols però se’ns enfot el destí dels darrers codonys, les darreres castanyes o el raïm que no acompanya les campanades de cap d’any. Com si aquests productes perdessin sobtadament la qualitat a partir del moment en que apareix en el mercat la següent onada de nouvinguts. Sense adonar-nos que, mentre el manteniment demana just conservació, l’avançament reclama manipulació.
Clar que, potser això és normal en una societat apressada que es baralla per aconseguir una Monster High abans de Nadal o Reis i ara la deixaria de banda si li oferissin a les rebaixes.
No sé. Tinc la sensació que, si en comptes d’avançar la temporada del pèsol, allarguéssim la temporada de la carxofa –que per cert, fa setmanes que ja funciona- tots aniríem una mica menys esperitats i potser seriem una mica més feliços. Que d’això es tracta, no? I més ara que just comença l’any i la butxaca badalla.
