Ahir va ser dia de festa. Avui visito can Xalant.
Aparco el cotxe davant l’espai de Torre Llauder i travesso l’avinguda Francesc Macià. El monument de la Laia l’Arquera m’estimula l’orgull de mataronina i em fa sentir molt més còmode que amb el sobrenom de capgrossa. Entro en el caminet que travessa l’espai verd del voltant de can Xalant. Veig una ampolla grossa de plàstic buida i la recullo – algú es deu haver oblidat de llançar-la -; trobo una bossa de plàstic petita i la recullo – hi ha hagut mercat? - ; veig una paperina de patates fregides i la recullo; trobo una bossa gran amb anses i la faig servir per ficar-hi els plàstics que acabo de recollir, mentre camino a la recerca d’una paperera. Però, unes passes més enllà em trobo amb una gran raconada del que podrien ser les restes d’un “botellón”, i ja em planto. No segueixo recollint. Em cau l’ànima als peus.
Això ja em desborda. No és feina meva. Jo m’havia proposat col·laborar a l’abelliment d’una zona d’esbarjo però m’adono que hi ha persones que, després de triar un espai de la ciutat on s’hi puguin trobar a gust, es disposen a passar-hi una bona estona gaudint en grup però deliberadament no recullen les deixalles i converteixen el lloc en un escampall d’escombraries.
Toco el timbre de can Xalant i comento que vull llançar la bossa de la meva “collita” . Els suggereixo que caldria posar papereres a fora i em confirmen que, cada cap de setmana, durant la nit, la gespa es transforma en un gran abocador de tota mena d’envasos i que els plàstics lleugeres formen un estol d’”objectes voladors ben identificats” que sobrevolen el barri.
M’agradaria conviure amb ciutadans que no requerissin ni un euro dels meus impostos per esmenar les accions incíviques i salvatges com aquestes que cada setmana estan costant tants diners a la nostra ciutat.
