…que el PP ens declara guerra.
No anava tan errat d’osques, l’ínclit Margallo, que a còpia de dir-la cada dia més grossa acabarà com en Pere Navarro, instal·lat en una realitat paral·lela. No anava tan errat, dic, quan afirmava que acabarem vagant per l’espai sideral; i ho dic perquè podria tractar-se d’un cas sublim de lapsus freudià, ja que, si bé és veritat que costa molt d’imaginar-se una situació de tal aïllament (sempre acceptant la metàfora, és clar), també que és cert que hi ha un element molt transcendent en tota aquesta història que vaga pel cosmos del diccionari en la més absoluta de les soledats: l’urna.
Tal com passa a les novel·les de Dickens, que sempre hi surt un Oliver Twist míser i abandonat, esparracat i trist, que no té ningú en aquest món, urna és un d’aquests raríssims espècimens lèxics sense família. Rotundament sola, no solament no ha creat derivat de cap mena (ni urnar, urnificar o urnejar; ni urnat, desurnat o inurnat) sinó que ni tan sols ha modificat la forma que tenia el pare: en llatí, quan significava ‘galleda, poal’, ja tenia aquest aspecte, urna, i així ha perviscut al llarg dels segles. Dels segles i els segles, que diria l’ínclit.
Sinó que ells, els pepaires o pepers, no se’n compadeixen gens ni mica, d’aquest orfe. Ans al contrari. No m’estranyaria gens que el seu inconscient rebés la idea amb molt bons ulls: les urnes, a l’espai. Atès el tarannà tan exquisidament antidemocràtic que gasten, segur que com més lluny les tinguin millor. Ara, posats a engegar els problemes a la lluna, aquest paradís oníric encara podria millorar si, a més de les cúbiques de vidre que els fan tanta nosa, n’hi enviéssim unes quantes de funeràries, ben plenes de les cendres d’aquests catalans empipadors que no hi ha manera de treure’s de sobre. Vés que el ministre en qüestió no estigués visualitzant una imatge mental com aquesta, en el moment de proferir aquella frase de tebeo… De la mateixa manera que el llenguatge no verbal matisa o fins de vegades contradiu el que diem, els lapsus de natura verbal poden revelar el nostre imaginari, per més inconfessable que sigui.
De tota manera, al pas que van, ara mateix les cendres que tenen més possibilitats d’acabar ficades en una urna són les d’aquesta Espanya tan rància, tan decadent i tronada, tan tristament i anacrònicament hidalga, que només podria accedir a la modernitat en forma d’urna-satèl·lit que voltés per l’estratosfera pintada amb els colors del coet d’en Tintín. Què, què me’n dieu, del meu imaginari?
