Des de l’aeroport, esperant per embarcar, penso en els deu dies que he estat a Mèxic. Les altres vegades que hi vaig venir, ja fos per ser curtes estades o per no sortir gairebé del lloc de l’esdeveniment, no podia parlar de la ciutat i molts cops tampoc de la gent. En aquest viatge he pogut conèixer moltes persones, tant a DF com a Guadalajara, que pensen en muntar una empresa, viure de les seves idees. I això m’ha fet pensar:Mèxic té la ciutat més gran del món, per començar. Molta inseguretat, sí, però no ho reduïm tot a això: DF també és la ciutat amb més museus del món, més botigues, més hotels, més escoles, i finalment, també, els extrems més evidents de luxe i pobresa, separats per un o dos carrers. I la ciutat amb més amabilitat per metre quadrat, això segur. Veient com et tracta la gent aquí, fa que et doni vergonya pensar com els tractarien si viatgessin a Europa: destil·len amabilitat cada segon que passa.Si parlem de l’emprenedoria i el “momentum” que hi ha per expandir-se a Amèrica Llatina, veient la crisi europea, primer hem de preguntar-nos què fa falta per emprendre. Simplificant una mica, podem afirmar que només fan falta dues coses: Actitud i Recursos. Llavors, què falta a Mèxic? I a Europa?Tradicionalment Europa ha tingut recursos. Facilitats per muntar negocis, per trobar inversió (algú s’enfadarà aquí, però no ens enganyem, hem tingut moltes més facilitats que la majoria de països d’Amèrica Llatina), facilitats per gairebé tot. Però, en canvi, amb la crisi, en algunes persones –algú dirà que la majoria, altres que la minora, deixem-ho en “algunes”– l’actitud ha desaparegut, “Tot és pitjor que abans”, “Així de difícils com estan les coses jo no em poso a arriscar-me en un negoci”, “Total, si s’ho acaba emportant tot el govern”.En canvi, tradicionalment a Amèrica Llatina hi ha hagut menys recursos, i els que hi havia s’han destinat a l’educació, deixant gairebé tota la resta al marge. I què ha provocat això? Crear actitud. I que en un moment com el d’actual creixement, aquesta actitud surti a relluir i estigui present en el 99% de les persones que volen apostar en ells mateixos. Actitud forta, ganes de fer les coses i d’emprendre i molt poca por al fracàs.Sincerament, jo crec que és més fàcil aconseguir recursos que canviar l’actitud de molta gent. Espero que la crisi no duri gaire més, i en acabar tornin a pujar les ganes de tots de fer coses noves… perquè sinó, el fet que un país d’America Llatina superi a un europeu en l’Índex de Desenvolupament Humà (com va passar amb Xile superant Portugal aquesta setmana) serà la primera de moltes notícies que ens obriran els ulls de cop. Millor obrir-los voluntàriament i tractar amb el mateix respecte, humilitat i amabilitat a casa nostra les persones que vénen d’Amèrica Llatina a emprendre. Perquè potser algun dia necessitem treballar amb ells. O inclús, si alguns polítics no entenen això, per a ells. Mèxic: emprenedors i actitud
Pau Garcia-Milà. Article d'opìnió.
Des de l’aeroport, esperant per embarcar, penso en els deu dies que he estat a Mèxic. Les altres vegades que hi vaig venir, ja fos per ser curtes estades o per no sortir gairebé del lloc de l’esdeveniment, no podia parlar de la ciutat i molts cops tampoc de la gent. En aquest viatge he pogut conèixer moltes persones, tant a DF com a Guadalajara, que pensen en muntar una empresa, viure de les seves idees. I això m’ha fet pensar:Mèxic té la ciutat més gran del món, per començar. Molta inseguretat, sí, però no ho reduïm tot a això: DF també és la ciutat amb més museus del món, més botigues, més hotels, més escoles, i finalment, també, els extrems més evidents de luxe i pobresa, separats per un o dos carrers. I la ciutat amb més amabilitat per metre quadrat, això segur. Veient com et tracta la gent aquí, fa que et doni vergonya pensar com els tractarien si viatgessin a Europa: destil·len amabilitat cada segon que passa.Si parlem de l’emprenedoria i el “momentum” que hi ha per expandir-se a Amèrica Llatina, veient la crisi europea, primer hem de preguntar-nos què fa falta per emprendre. Simplificant una mica, podem afirmar que només fan falta dues coses: Actitud i Recursos. Llavors, què falta a Mèxic? I a Europa?Tradicionalment Europa ha tingut recursos. Facilitats per muntar negocis, per trobar inversió (algú s’enfadarà aquí, però no ens enganyem, hem tingut moltes més facilitats que la majoria de països d’Amèrica Llatina), facilitats per gairebé tot. Però, en canvi, amb la crisi, en algunes persones –algú dirà que la majoria, altres que la minora, deixem-ho en “algunes”– l’actitud ha desaparegut, “Tot és pitjor que abans”, “Així de difícils com estan les coses jo no em poso a arriscar-me en un negoci”, “Total, si s’ho acaba emportant tot el govern”.En canvi, tradicionalment a Amèrica Llatina hi ha hagut menys recursos, i els que hi havia s’han destinat a l’educació, deixant gairebé tota la resta al marge. I què ha provocat això? Crear actitud. I que en un moment com el d’actual creixement, aquesta actitud surti a relluir i estigui present en el 99% de les persones que volen apostar en ells mateixos. Actitud forta, ganes de fer les coses i d’emprendre i molt poca por al fracàs.Sincerament, jo crec que és més fàcil aconseguir recursos que canviar l’actitud de molta gent. Espero que la crisi no duri gaire més, i en acabar tornin a pujar les ganes de tots de fer coses noves… perquè sinó, el fet que un país d’America Llatina superi a un europeu en l’Índex de Desenvolupament Humà (com va passar amb Xile superant Portugal aquesta setmana) serà la primera de moltes notícies que ens obriran els ulls de cop. Millor obrir-los voluntàriament i tractar amb el mateix respecte, humilitat i amabilitat a casa nostra les persones que vénen d’Amèrica Llatina a emprendre. Perquè potser algun dia necessitem treballar amb ells. O inclús, si alguns polítics no entenen això, per a ells. 
