Un bistec és més bo si te’l presenten com a “deliciosa especialitat” que no com un simple “tall de carn”; de la mateixa manera, la femta fa més pudor quan en diem “merda” que si la tractem “d’evacuació”. Traslladem aquesta dicotomia al terreny social. Si l’antònim d’independència és dependència, quin és el de sobirania? Submissió, potser? I el d’estat propi? Estat aliè, estat impropi, estat contrari? El joc d’eufemismes i exageracions que estem vivint aquestes setmanes desmenteix el tòpic aquell de la imatge i les mil paraules. Quan sents que algú encara la qüestió de la revolta catalana brandant termes com ruptura, secessió o sedició no cal res més per saber que si no és un periodista ultramuntà deu ser un militar i si no un polític nacionalista (espanyol)
Els bisbes, per si calia, han fet honor al seu totalitarisme atàvic desenterrant el concepte franquista de desintegració, que ves per on és el contrari d’integració, un exercici que l’Espanya de matriu castellana no ha posat mai en pràctica amb les seves colònies (Catalunya inclosa). Per la nostra banda, des del president mirant d’esquivar el terme independència fins a molts dels subjectes del procés s’esforcen a posar-hi molta vaselina perquè el gripau entre millor. La paràfrasi mateixa ‘dret a decidir’ ja és un eufemisme, la versió 2.0 d’allò que durant la llarga travessa del desert de l’independentisme marginal era l’autodeterminació. I en aquest ball de noms i contranoms, jo n’hi he trobat a faltar un que fins fa ben poc semblava que tothom entenia. Em refereixo a la llibertat. La llibertat a la qual tot ésser humà té dret a aspirar, tant en condició de fill com de company, de ciutadà o de compatriota. Que potser ha passat de moda? Que no pertany a l’univers de la política, o de la llei? A les acaballes del franquisme ens en vam fer tips, de reclamar llibertat a crits. I no solament nosaltres.
I tot i que és evident que l’autonomia en sentit modern és més minsa que la llibertat (en grec sí que ho era: ‘govern d’un mateix’), amb el temps s’ha corromput tant que ja serveix per tot i per res. N’hi ha tantes que poder n’hi ha masses: la llibertat d’acció, la d’expressió, la de premsa, la condicional, la vigilada, la de càtedra… Sempre és millor, diuen els psicòlegs, proposar un concepte en positiu que no en negatiu (el que en el fons és el mot independència: no dependència). Però, paradoxes de la història, ara ens estimem més ser no-dependents que ser lliures. Visca, doncs, la no dependència, la independència i la llibertat.
