Avui toca, per fi. Com que la dispersió professional t’obliga a organitzar-te molt bé l’agenda, fa setmanes que tenies apuntat el dia d’avui per començar la pròxima traducció
En realitat l’havies d’haver començada fa temps, de fet ja hauria d’estar acabada i tot, però els traductors, ja se sap, sempre entreguen tard…
En realitat aquest jasesap no se sap, perquè potser els altres es pensen que els traductors són uns dropos que no penquen fins que no els ve la inspiració, o vés a saber què, però no és el teu cas. Tu dediques a traduir el quinze o el vint per cent de la jornada, molt menys del que voldries, perquè fas altres feines a les quals tampoc vols renunciar (o no pots: traduir literatura es paga una misèria). I com que de vegades aquestes altres s’allarguen, doncs vet-ho aquí: acabes entregant tard i confirmant la llegenda (no sé si urbana o rural, i tant me fot) de la droperia dels hereus de sant Jeroni. I quan ets a punt d’obrir el document i batejar-lo amb el títol de la novel·la, arriba el dubte i et paralitza. Osti, vols dir que val la pena, realment? Traduir dues-centes pàgines de literatura italiana per què? O més ben dit, per qui? Quanta gent se’l llegirà, aquest llibre? Uns quants milers? Ha, no em facis riure. Centenars, i encara gràcies.
Per un moment tens la temptació d’enviar-li un correu a l’editor dient-li escolta, no fotem el préssec, no perdem tu els calers i jo el temps, deixem-ho estar. Com és que és tan insidiós, el dubte? Això no t’havia passat mai. Sí, però és que acabes d’obrir un compte a Twitter i has descobert que el món real és allà. On s’han ficat?, et demanaves últimament, que la gent ja no s’envia correus electrònics ni truca per telèfon. I ves per on els has enxampat: són allà, en aquest “pati de veïnes sense sostre”, com diu una teva amiga, tafanejant i comentant la jugada tot el sant dia. Res de virtualitat: el món virtual és el que es toca, el que es veu. El món real és a la pantalla. Fulleges unes quantes pàgines, i de seguida retrobes el gust de l’escriptura, el sabor intens, i passeu-me la imatge carrinclona, dels espinacs amb cigrons que l’àvia tenia fent xup-xup a la cassola un dia i mig. Es pot escriure bé en cent quaranta caràcters? Potser sí, però difícilment es pot emocionar. I encara menys quan els nous no paren d’empènyer, en un carrussel absurd que porta a l’empatx sense remei. Obres el document, el bateges amb el títol de la novel·la i ja s’ho faran. La traduiràs ni que sigui per tu, perquè mil tuits no fan una bona història.
