El trastorn verbal, com les al·lèrgies, té moltes manifestacions, i una de molt corrent és comptar. Hi ha molts verbívors que compten. Per exemple, vocals i consonants. En un alfabet com el nostre, a cada vocal li toquen més de quatre consonants (són cinc contra vint-i-tres), de manera que la a, la e, la i, la o i la u tenen més feina. Per això sempre m’han fascinat les agrupacions de tres consonants, com a desprendiment, síndria, inclòs, anglesa o complaure, perquè s’esforcen per reequilibrar la descompensació. Així entendreu que tingui una flaca per la seqüència -nstr, la més llarga que existeix en català (juntament amb –nyspr de menysprear, estadísticament quasi irrellevant): són els quatre sons consonàntics seguits que trobem a instrument, monstre i uns quants centenars de mots més. Hi he pensat arran de la descoberta que el terme estructura l’hem heretat directament del llatí pràcticament inalterat, i que en aquella època volia dir ‘construcció’. De fet per a nosaltres encara té aquest significat ben sovint, perquè estructura és un mot d’ús força freqüent a la societat actual. Els arquitectes estudien una assignatura, molt més important del que ens pensem els profans, que es diu Càlcul d’Estructures; fa uns quants anys ens les havíem per si aquells polisportius, rotondes i casals d’avis que no paraven d’edificar els ajuntaments eren infraestructures o infrastructures; i els economistes tot sovint ens alliçonen sobre la transcendència (noteu el bonic dígraf nsc) dels canvis estructurals en relació als conjunturals. Crear estructures d’Estat, doncs, pràcticament equival a dir ‘construir un estat’. Que no és cosa senzilla. Els catalans som especialistes en nacions, fins al punt que n’hem sabut fer sobreviure una enmig de les condicions més adverses, quan moltes altres han sucumbit. De fet som els grans especialistes mundials en l’assumpte, no en va encarnem allò que els historiadors anomenen ‘el fet nacional’. Però crear un estat, un estat d’aquests que escrivim amb majúscula per distingir-lo dels estats de la matèria, els de bona esperança o el de la qüestió, ja són figues d’un altre paner. Fer hospitals, carreteres i matrícules, rai; el que és difícil de modelar, de bastir de cap i de nou, és la mentalitat, la convicció. La imatge que et torna el mirall i que et diu “Tu ja no ets com eres, ara ets així”. Perquè jugar a la contra, per més que provoqui ràbia, frustració i mal de panxa, sempre és més fàcil que portar la iniciativa. L’estat, perdó, l’Estat que farem reflectirà, tant si vols com si no, la imatge del que som. I és fonamental que ens agradem. Estructures d'Estat
Roda el Món i Torna el Mot. Per Pau Vidal.
El trastorn verbal, com les al·lèrgies, té moltes manifestacions, i una de molt corrent és comptar. Hi ha molts verbívors que compten. Per exemple, vocals i consonants. En un alfabet com el nostre, a cada vocal li toquen més de quatre consonants (són cinc contra vint-i-tres), de manera que la a, la e, la i, la o i la u tenen més feina. Per això sempre m’han fascinat les agrupacions de tres consonants, com a desprendiment, síndria, inclòs, anglesa o complaure, perquè s’esforcen per reequilibrar la descompensació. Així entendreu que tingui una flaca per la seqüència -nstr, la més llarga que existeix en català (juntament amb –nyspr de menysprear, estadísticament quasi irrellevant): són els quatre sons consonàntics seguits que trobem a instrument, monstre i uns quants centenars de mots més. Hi he pensat arran de la descoberta que el terme estructura l’hem heretat directament del llatí pràcticament inalterat, i que en aquella època volia dir ‘construcció’. De fet per a nosaltres encara té aquest significat ben sovint, perquè estructura és un mot d’ús força freqüent a la societat actual. Els arquitectes estudien una assignatura, molt més important del que ens pensem els profans, que es diu Càlcul d’Estructures; fa uns quants anys ens les havíem per si aquells polisportius, rotondes i casals d’avis que no paraven d’edificar els ajuntaments eren infraestructures o infrastructures; i els economistes tot sovint ens alliçonen sobre la transcendència (noteu el bonic dígraf nsc) dels canvis estructurals en relació als conjunturals. Crear estructures d’Estat, doncs, pràcticament equival a dir ‘construir un estat’. Que no és cosa senzilla. Els catalans som especialistes en nacions, fins al punt que n’hem sabut fer sobreviure una enmig de les condicions més adverses, quan moltes altres han sucumbit. De fet som els grans especialistes mundials en l’assumpte, no en va encarnem allò que els historiadors anomenen ‘el fet nacional’. Però crear un estat, un estat d’aquests que escrivim amb majúscula per distingir-lo dels estats de la matèria, els de bona esperança o el de la qüestió, ja són figues d’un altre paner. Fer hospitals, carreteres i matrícules, rai; el que és difícil de modelar, de bastir de cap i de nou, és la mentalitat, la convicció. La imatge que et torna el mirall i que et diu “Tu ja no ets com eres, ara ets així”. Perquè jugar a la contra, per més que provoqui ràbia, frustració i mal de panxa, sempre és més fàcil que portar la iniciativa. L’estat, perdó, l’Estat que farem reflectirà, tant si vols com si no, la imatge del que som. I és fonamental que ens agradem. 
