Els lingüistes anomenen xenisme el terme estranger que designa una realitat tan específica d’un lloc que resulta impossible de traduir, com per exemple ikastola, geisha o condottiero. És un mot que prové, igual que xenofòb, del mot grec xénos, ‘estranger’, i potser és d’aquí que li ve un punt de fragilitat (moral).
A mesura que el món es mundialitza, els xenismes cada vegada ho són menys, car les realitats també s’adapten més fàcilment. Un cas recent que segur que deveu recordar és el del botellón: els professionals catalans ens vam escarrassar durant mesos a trobar-li un equivalent català (i n’hi va haver de tots colors: des de barroers com ‘ampollot’ o ‘botellot’ a més elaborats com ‘ampollada’, ‘garrafot’ o ‘petacada’, de petaca), fins que progressivament es va anar imposant la idea que es tractava d’un xenisme perquè responia a una forma de diversió molt característica de determinades perifèries de ciutats castellanes. Per això al final molts hem preferit la forma original, botellón, tot i que als esperits bonistes aquest raonament encara els costa d’acceptar.
Aquest dies ens acabem de trobar (o de retrobar, més ben dit) amb un cas per l’estil. El corralito que el ministre de la pela es va afanyar a negar i que precisament per això val més que tinguem ben present, no fos cas que d’un dia per l’altre ens llevéssim ben encorralats (d’acorralats ja ho estem força). La parauleta en son sentit modern la van encunyar fa un decenni a l’Argentina, per analogia amb la situació bancària que va deixar els estalviadors com infants atrapats en una gàbia de la qual no podien sortir. Com que la traducció catalana fóra senzillament corralet, la busco al diccionari amb poca fe (els diminutius no hi acostumen a sortir si no és que designen conceptes diferents del nom del qual provenen, com ara ‘tauleta’, ‘forquilla’ o ‘aniset’), i ves per on l’hi trobo. I amb sorpresa inclosa.
Perquè si d’una banda un corralet és el que sembla, és a dir, un corral petit (i per tant allotja bestiar de tota mena: porcs, bens, gallines o inversors enredats), antigament també era anomenat així el pati de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona on hi dipositaven els cadàvers abans d’endur-se’ls a enterrar.
La qual cosa ens acaba de donar el to funerari que a poc a poc està prenent tot plegat. Tal com confirmen, i ja em dispensareu l’apunt macabre, els nombrosos suïcidis recents per aquest motiu. Dissortadament, hi ha realitats que s’adapten molt fàcilment a qualsevol entorn.
