…i enrere els peatges! (i dispenseu-me la rima forçadament apitxada o xava).
No cal que discutim les motivacions ideològiques perquè en principi tots hi estem d’acord (no? De debò? Realment a tu t’agrada que l’amo et tingui lligat ben curt i a sobre se’t quedi la meitat del que guanyes? Ah, ja ho entenc: ets un treballador d’Abertis i tens por de quedar-te sense feina). Però fins i tot abans del novullpagar, els peatges ja ens queien malament. Per què? Només pel fet d’haver d’afluixar la mosca? És obvi que pagar no agrada a ningú, i no fóra balder tenir present que aquest verb prové en darrera instància del llatí pace, paupagà, oposat a diví, no té res a veure amb pagaments, però li és homòfon (sona igual), i curiosament deriva de pagès, un terme encara avui amb molta càrrega despectiva (com si inconscientment consideréssim qui paga un pagerol, un babau, un crèdul).
L’origen del terme peatge és molt bonic des del punt de vista estètic i força menys des del semàntic: és una reducció de pedaticus, ‘dret de posar els peus’. Una mena d’impost duaner. Que vols entrar en aquest territori? Doncs paga. No és estrany, doncs, que en la nostra ment s’hagi sedimentat una antipatia atàvica pel mot en qüestió. Tant, que ni tan sols sabem quin és el nom de l’ofici del senyor que para la mà i al qual habitualment designem com a ‘cobrador (o treballador) del peatge’.
Doncs es diu una cosa tan banal com peatger, i té l’honor de ser-ne l’únic derivat, amb la qual cosa conformen una de les famílies més minses del diccionari. Però espera’t, que n’hi ha més. Tornant al camp de les homofonies, hi ha un altre mot que no hi té res a veure però que sona gairebé idèntic, i que la ment pot associar per sonoritat: em refereixo a patge. El patge és el representant del rei, l’esbirro que ens ve a reclamar quartos per poder pagar les caceres de la testa coronada en terres exòtiques. Amb tots aquests precedents, el que costa d’entendre no és que ens neguem a pagar sinó com podem haver estat tants anys sense tirar la barrera a terra.
[Un parèntesi final per al senyor Monago, president d’Extremadura. De la seva lamentable intervenció de l’altre dia, el que em sembla reprobable no és la baixesa de l’expressió sinó l’error de persona verbal. Hauria d’haver dit ‘Si teniu collons’ adreçant-se al “quart de milió” d’extremenys que, segons ell, viuen a Catalunya. Perquè, de debò es pensa el senyor Monago que els extremenyo-catalans estan contents de pagar els deliris imperials dels seus parents espanyols?).
