Platja
La natura hauria de comportar-se en els límits d’una urbanitat assenyada en els seus actes, d’un decòrum planetari exemplar, a efectes que nosaltres n’aprenguéssim la lliçó de la moderació
Enguany l’entrada del solstici d’estiu ha estat puntual, com sempre. Això ocorre perquè les lleis de l’univers, a la nostra galàxia, encara van a l’hora. Però passar d’un mes de pluges a desdir, amb la contenció a la baixa de la temperatura i que en escaure’s el tomb estacional i a l’hora exacta, els termòmetres s’esverin i dilatin el mercuri i l’ambient es modifiqui fins al grau d’embolcallar-nos amb una estuba asfixiant i crear-nos una necessitat imperiosa d’anar a cercar un alleujament a l’ofec, potser ja és massa.Són impactes per a la salut una mica forasenyats. La natura hauria de comportar-se en els límits d’una urbanitat assenyada en els seus actes, d’un decòrum planetari exemplar, a efectes que nosaltres n’aprenguéssim la lliçó de la moderació, l’elegància del tracte mutu i la interdepèndencia positiva. Però la natura és vella. Ja repapieja. Potser aquesta actitud díscola, vel·leitosa, que a estones fa mostrar-la agradable, atenta a les nostres necessitats i, fins i tot, ens il·lustra de meravelles i ens parpelleja il·lusions enllà dels límits de les nostres esperances vitals, de cop i volta, se’ns torna esquiva, agressiva i amb un component de destrucció i malvolença.Bé. La qüestió és que -tot d’una- i coincidint amb l’encreuament astral ens cau no un xàfec d’aigua sinó un botorn ofegador, se’ns crea una atmosfera irrespirable. I la solució?. No hi ha hagut temps per a fugir devers els cims muntanyencs fresquívols dessota les fulles verdes de trinca d’una arbreda densa sobre una gespa amarada del rou de l’alba. No!. La necessitat reclamava immediatesa, urgència. Doncs què més proper, què més resolutiu, què més estalviador i què més a l’abast per a apaivagar l’inesperat boom de calor? Doncs: La platja.Una platja d’arena fina i neta, a rampeu d’una mar il·lustre i civilitzada amb totes les qualificacions aptes per a facilitar un bany de salabror amatent. Ones eternes on les petxines ressonen episodis d’antigor històrica. Ones que ens acaronen amb escumes impol·lutes i enjogassades. Ones que en el vaivé de la sorra ens murmuren les velles ressonàncies de les àmfores clàssiques. Ones que en les nits nacrades per la lluna es tonassolen d’argent quan els estels hi baixen i s`hi capbussen per a nedar-hi... La gran banyera blava ens espera...
