Tot es fa vell. Fins i tot els anys. La Terra en acabar una òrbita entorn el sol ja canvia de nom. És allò que celebrem: el finiment de l’any vell i l’arribada del nou. Dibuixats amb tots els atributs característics d’aquesta efemèride. I anem sumant. Arriba 2011. Un nadó que amb el curs breu de quatre estacions, dotze mesos, ja s’haurà convertit en un vell xaruc. Decrèpit.
Un any 2011 que escrivim amb quatre xifres gràfiques que en la seva totalitat no susciten cap encís visual ni al més fantasiós de la ciència -o pseudo ciència- numerològica. No el podem transformar, ni manipular. Tot és com és. I cal acceptar-ho. Prescindint, doncs, de les superfluïtats, el que ens cal fer i hem de pretendre, és superar-lo i arribar al trenta-ú de desembre sans i estalvis i acomiadar-lo agraint-li el fet satisfactori de continuar. Que és el que tots anhelem. Si bé que quan hem passat molts calendaris arriba el moment -com deien els comparets de la meva adolescència llunyana: Ara ens pertoca anar al canyet. R.I.P.En iniciar-se un any els àugurs tant els optimistes a sou i brou com els pessimistes desnonats, segons que els va la cansalada pròpia, encenen fantasies de futur o l’enfosqueixen amb núvols de tempesta. El fet real és que no en sabem res del desenvolupament dels seus dies. Tot és fruit de l’atzar. Per tant dels futuristes, res de res.
Ho hem escrit tot es fa vell. Fins i tot els anys. I nosaltres -cadascú, un a un i amb molta sort- n’apilem tants que també arribem a la vellúria. Segurament aquest tema no s’escau.
Em sembla que en aquest dies en els que l’afany de viure escumeja en la copa de la vida tant com en la del cava festiu, no és adient aquesta visió tan poc optimista. Però és que que quan la gruixària dels almanacs viscuts ens entorna per tots els angles, potser també ens entra el cansament. Perquè si és veritat que tot es fa vell, no és menys cert és que també tot cansa.
Però de veritat, no voldria cansar-lo i amargar-li els dotze grans de raïm. Salut, 2011!
