La humanitat n’ha passat de desembres i més desembres, sense passar-ho pipa!. Vull dir sense tantes festes, festetes i festasses com les que gaudim en els nostres dies. I per a gust de tothom. Dies festius que responen a diverses efemèrides, de tota mena. Que cadascú pot gaudir d’acord amb la seva preferència.Si bé cal considerar que, com que ara -i que duri- cap poder ni terrenal ni de ficció no domina ni obliga la consciència aliena, molts les aprofiten totes per cavalcar-les al seu trot personal. És el resultat d’una llarga batalla per compensar el binomi treball / oci d’una forma racional, distesa i més justa. Els desembres actuals donen al cap de l’any, a la fi dels onze mesos precedents aquella nota de reflexió i aquell índex que durant tant de temps fou un intent sense resoldre.S’ha procurat muntar -amb molt bon criteri- la societat del benestar. I un dels símptomes més notoris d’aquesta proposta redemptora de la humanitat és per damunt de tots, el lleure. No és que no ens agradi treballar fent dolenta aquella frase clàssica de “guanyaràs el pa amb la suor del front”, no. No. I tant que ens plau doblegar l’esquena.Pocs són els que pateixen aquella malaltia imaginària que en la nostra llengua s’anomena tenir l’os bertran que és -com els bolets- de brot natural i aproa amb vent simulat cap el metge de capçalera. No. No. Ens agrada treballar i tant!, però en estat de gràcia de lleure. O sia d’oci, de folga, de folgança, de vacança, d’esgambi, d’esbarjo, de solaç. No sé si se m’ha escapat algun sinònim en consultar el diccionari.Doncs de feina -de la divertida i engrescadora- ja n’hi ha, ja, al llarg d’aquest mes de desembre: el dotzè i darrer mes que clou l’any. I és que en el curs de l’any hem pencat molt. Però no diguéssim pas, de cap manera, que els caps de setmana, els ponts i els aquaductes, superats tots ells venturosament en l’exercici del lleure més entusiasmat hagin cansat la nostra musculatura. No. Ni mica ni gens.En aquest mes terminal ja anem un bon tros esgotats de fitxar a l’empresa. Que és la tasca que veritablement ens esgota. Desembre
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972
La humanitat n’ha passat de desembres i més desembres, sense passar-ho pipa!. Vull dir sense tantes festes, festetes i festasses com les que gaudim en els nostres dies. I per a gust de tothom. Dies festius que responen a diverses efemèrides, de tota mena. Que cadascú pot gaudir d’acord amb la seva preferència.Si bé cal considerar que, com que ara -i que duri- cap poder ni terrenal ni de ficció no domina ni obliga la consciència aliena, molts les aprofiten totes per cavalcar-les al seu trot personal. És el resultat d’una llarga batalla per compensar el binomi treball / oci d’una forma racional, distesa i més justa. Els desembres actuals donen al cap de l’any, a la fi dels onze mesos precedents aquella nota de reflexió i aquell índex que durant tant de temps fou un intent sense resoldre.S’ha procurat muntar -amb molt bon criteri- la societat del benestar. I un dels símptomes més notoris d’aquesta proposta redemptora de la humanitat és per damunt de tots, el lleure. No és que no ens agradi treballar fent dolenta aquella frase clàssica de “guanyaràs el pa amb la suor del front”, no. No. I tant que ens plau doblegar l’esquena.Pocs són els que pateixen aquella malaltia imaginària que en la nostra llengua s’anomena tenir l’os bertran que és -com els bolets- de brot natural i aproa amb vent simulat cap el metge de capçalera. No. No. Ens agrada treballar i tant!, però en estat de gràcia de lleure. O sia d’oci, de folga, de folgança, de vacança, d’esgambi, d’esbarjo, de solaç. No sé si se m’ha escapat algun sinònim en consultar el diccionari.Doncs de feina -de la divertida i engrescadora- ja n’hi ha, ja, al llarg d’aquest mes de desembre: el dotzè i darrer mes que clou l’any. I és que en el curs de l’any hem pencat molt. Però no diguéssim pas, de cap manera, que els caps de setmana, els ponts i els aquaductes, superats tots ells venturosament en l’exercici del lleure més entusiasmat hagin cansat la nostra musculatura. No. Ni mica ni gens.En aquest mes terminal ja anem un bon tros esgotats de fitxar a l’empresa. Que és la tasca que veritablement ens esgota. 
