Aquest tema l’escric uns quants dies retardat. Però com que ningú no m’obliga aquí a emplenar aquesta columneta setmanal en funció dels fets ni rabiosament urgents ni transcendentals me’ls combino lliurament deixant de banda aquells dels quals -afectant-me com a tothom- em desplau de fer-ne un comentari públic.Anem per feina, doncs. El dia de la vaga general, el partit de futbol València-Manchester United fou retransmès, televisament, sense veu humana. Només fou sonoritzat amb la veu confusa de l’ambient de l’estadi sorgida de la cridòria dels espectadors.Haig de suposar que per una bona quantitat de televidents fou una novetat més aviat decebedora. Fins i tot decepcionant. Les raons d’aquest - qualifiquem-lo desengany- cal atribuir-lo a la rutina. L’orella està costumada al garbuix acústic característic d’aquests episodis futbolístics. Són, segurament els que fan bullir la pilota a l’olla de l’esdeveniment per a fer-ne una ració satisfactòria.Si és així, molt bé. Però qui signa ja fa molts anys que va deixar d’escoltar els partits per ràdio i s’acostumà a mirar el futbol. O sigui a contemplar l’espectacle en la seva opció més interessant: per televisió. Decisió que -hom que pugui- suposo que li és la preferida.Però el cas és que actualment ni en la Ràdio ni en la TV la retransmissió es limita a una sola veu. Ara són necessaris dos o tres o més comentaristes per una mateixa tasca. I no sempre la cosa coincideix ni explicita la realitat. Tal vegada, serveixi per afavorir una major oportunitat de contrast del que està succeint al joc.Però la meva opció es decanta per eliminar el testimoni oral. I comprenc que, segurament, em perdo o se m’escapa alguna observació interessant. Però, a més a més, de poder alliberar-me del silenci forani a efectes d’una concentració estrictament individual, allò que més em decep de les retransmissions esportives i repudio fins al mareig moral i estètic és el que el comentarista -els comentaristes- han perdut la imparcialitat. Escoltar -per exemple- un partit de futbol en una emissora/canal o altra, el partit és molt diferent. Hem de suportar el domini d’un fanatisme visceral que no em complau. I si, només, fos a l’esport... Futbol
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972
Aquest tema l’escric uns quants dies retardat. Però com que ningú no m’obliga aquí a emplenar aquesta columneta setmanal en funció dels fets ni rabiosament urgents ni transcendentals me’ls combino lliurament deixant de banda aquells dels quals -afectant-me com a tothom- em desplau de fer-ne un comentari públic.Anem per feina, doncs. El dia de la vaga general, el partit de futbol València-Manchester United fou retransmès, televisament, sense veu humana. Només fou sonoritzat amb la veu confusa de l’ambient de l’estadi sorgida de la cridòria dels espectadors.Haig de suposar que per una bona quantitat de televidents fou una novetat més aviat decebedora. Fins i tot decepcionant. Les raons d’aquest - qualifiquem-lo desengany- cal atribuir-lo a la rutina. L’orella està costumada al garbuix acústic característic d’aquests episodis futbolístics. Són, segurament els que fan bullir la pilota a l’olla de l’esdeveniment per a fer-ne una ració satisfactòria.Si és així, molt bé. Però qui signa ja fa molts anys que va deixar d’escoltar els partits per ràdio i s’acostumà a mirar el futbol. O sigui a contemplar l’espectacle en la seva opció més interessant: per televisió. Decisió que -hom que pugui- suposo que li és la preferida.Però el cas és que actualment ni en la Ràdio ni en la TV la retransmissió es limita a una sola veu. Ara són necessaris dos o tres o més comentaristes per una mateixa tasca. I no sempre la cosa coincideix ni explicita la realitat. Tal vegada, serveixi per afavorir una major oportunitat de contrast del que està succeint al joc.Però la meva opció es decanta per eliminar el testimoni oral. I comprenc que, segurament, em perdo o se m’escapa alguna observació interessant. Però, a més a més, de poder alliberar-me del silenci forani a efectes d’una concentració estrictament individual, allò que més em decep de les retransmissions esportives i repudio fins al mareig moral i estètic és el que el comentarista -els comentaristes- han perdut la imparcialitat. Escoltar -per exemple- un partit de futbol en una emissora/canal o altra, el partit és molt diferent. Hem de suportar el domini d’un fanatisme visceral que no em complau. I si, només, fos a l’esport... 
