Jo penso que per aconseguir ser un arbiter elegantiarum com ho fou en temps de Neró, l’il·lustre i il·lustrat patrici romà Petronius, però en versió de la primera dècada del segle XXI, no cal pas ni gastar-se molts diners en marques d’alta costura.La indústria del menjar i del vestir -i és presumible que d’altres de tècnica més sofisticada- ens han engalipat amb un eslògan publicitari en el qual afirmen que creen el producte que nosaltres -els consumidors- els demanem. Quan la veritat és que ens col·loquen a la temptació allò que els plau i convé als seus esquemes de rendiment econòmic. No en vull posar pas cap exemple ni fer-los publicitat gratuïta perquè qui ulls hagi i dos dits de front, els té prou presents i rebutjats.Volia escriure de l’elegància. I em sembla que aquesta distinció no s’aconsegueix comprant els models que la confecció ens llença -com el darrer crit- exhibits per anatomies esprimatxades a les passarel·les segurs que les butxaques plenes d’euros i vanitat, les compraran. Clar havent estudiat i comprovat, prèviament, la tendència a l’arramadament del mercat comprador.I no parlem de la moda popular. Perquè quan ix una tendència determinada -la del color negre, a les fèmines, per exemple- sembla que hagi passat una epidèmia que ha deixat a les dones -les casades, les solteres i les altres- sobtadament vídues, però alegres com la de l’opereta de Franz Lehar. Ens convertim en una societat uniformada talment alumnes d’un col·legi comú.I penso -tan personals i instransferibles que volem ser i ens creiem ser-ho- que davant d’un parany de pèrdua d’aquest valor individual que ens cataloga i situa en un esquema de prioritat, hi caiem perquè el màrqueting s’ha convertit en un dogma comercial que se’ns ha embegut el coco. L’elegància -ho trec de l’enciclopèdia: “és una distinció en les maneres, en el moviment, en el vestir, etc. plena de gràcia i de bon gust sense afectació”.I aquestes qualitats són innates. Persona elegant ho és, no qui vol, sinó qui ho té inscrit en el genoma. Se n’adoni o no. Vulgui o no vulgui. No pot evitar-ho... ni vestit d’etiqueta ni nu. L’elegància
Isidre Julià i Avellaneda.
Jo penso que per aconseguir ser un arbiter elegantiarum com ho fou en temps de Neró, l’il·lustre i il·lustrat patrici romà Petronius, però en versió de la primera dècada del segle XXI, no cal pas ni gastar-se molts diners en marques d’alta costura.La indústria del menjar i del vestir -i és presumible que d’altres de tècnica més sofisticada- ens han engalipat amb un eslògan publicitari en el qual afirmen que creen el producte que nosaltres -els consumidors- els demanem. Quan la veritat és que ens col·loquen a la temptació allò que els plau i convé als seus esquemes de rendiment econòmic. No en vull posar pas cap exemple ni fer-los publicitat gratuïta perquè qui ulls hagi i dos dits de front, els té prou presents i rebutjats.Volia escriure de l’elegància. I em sembla que aquesta distinció no s’aconsegueix comprant els models que la confecció ens llença -com el darrer crit- exhibits per anatomies esprimatxades a les passarel·les segurs que les butxaques plenes d’euros i vanitat, les compraran. Clar havent estudiat i comprovat, prèviament, la tendència a l’arramadament del mercat comprador.I no parlem de la moda popular. Perquè quan ix una tendència determinada -la del color negre, a les fèmines, per exemple- sembla que hagi passat una epidèmia que ha deixat a les dones -les casades, les solteres i les altres- sobtadament vídues, però alegres com la de l’opereta de Franz Lehar. Ens convertim en una societat uniformada talment alumnes d’un col·legi comú.I penso -tan personals i instransferibles que volem ser i ens creiem ser-ho- que davant d’un parany de pèrdua d’aquest valor individual que ens cataloga i situa en un esquema de prioritat, hi caiem perquè el màrqueting s’ha convertit en un dogma comercial que se’ns ha embegut el coco. L’elegància -ho trec de l’enciclopèdia: “és una distinció en les maneres, en el moviment, en el vestir, etc. plena de gràcia i de bon gust sense afectació”.I aquestes qualitats són innates. Persona elegant ho és, no qui vol, sinó qui ho té inscrit en el genoma. Se n’adoni o no. Vulgui o no vulgui. No pot evitar-ho... ni vestit d’etiqueta ni nu. 
