Enguany la fredorada -el fred de veritat, aquell que popularment definim com un fred que pela- s’ha avançat en plena vigència teòrica de la tardor. Quan encara restaven uns dies d’autumne i el pollastre de Nadal, el capó d’El Prat de pota blava i cresta vermella actuant de trompetaire encara despertava les albes, ben ignorant de la pròxima degollina que se li acostava. De finals de novembre ençà no para el temps gèlid. Escric avui dia setze de desembre 2008. Surto al carrer ben esporuguit i veig la gent moure’s a un pas marcat per una pressa inhabitual. Cames ajudeu-me. Pocs vianants. Uns amb passa-muntanyes, anorak, bufanda, guants. Altres amb abrigalls menys contundents. I uns pocs, en mànigues de camisa. I és que la intensitat de la fredor depèn de la percepció biològica que en rep el cos de cadascú. Així hem anat durant miríades de segles cadascú traginant el seu iglú nòrdic i fent bivac a la intempèrie dels seus hiverns particulars. És a dir: un caos general on prevalia el menys fredolic. Amb el progrés s’ha solucionat i racionalitzat el problema de la temperatura. Des de l’aigua en estat de fusió fins a l’aigua en estat d’ebullició s’ha efectuat una gradació tèrmica que possibilita fixar un índex visual de nivells. Ara el fred ja no és personal i intransferible. Ara el nostre fred és mesurable, enregistable i, a molts efectes, d’una efectivitat científica. Que ens val per a les positivitats creades al sopluig de la ciència. Ara és un temps propici a les mirades de cua d’ull als termomètres de la llar o als públics. Actitud no massa adequada ja que, de vegades, algunes persones de tarannà susceptible o hipocondríaques en contemplar la columna de mercuri massa encongida o les xifres digitals de mesura en números molt baixos, se les hi encomana una fredor emocional de forma súbita, gairebé patològica.Com qui signa que de tant d’escriure del fred, n’ha agafat. Amb el seu permís vaig a arrecerar-me en la carícia tèbia d’un mòdul de calor blava... El termòmetre
Enguany la fredorada -el fred de veritat, aquell que popularment definim com un fred que pela- s’ha avançat en plena vigència teòrica de la tardor.
Enguany la fredorada -el fred de veritat, aquell que popularment definim com un fred que pela- s’ha avançat en plena vigència teòrica de la tardor. Quan encara restaven uns dies d’autumne i el pollastre de Nadal, el capó d’El Prat de pota blava i cresta vermella actuant de trompetaire encara despertava les albes, ben ignorant de la pròxima degollina que se li acostava. De finals de novembre ençà no para el temps gèlid. Escric avui dia setze de desembre 2008. Surto al carrer ben esporuguit i veig la gent moure’s a un pas marcat per una pressa inhabitual. Cames ajudeu-me. Pocs vianants. Uns amb passa-muntanyes, anorak, bufanda, guants. Altres amb abrigalls menys contundents. I uns pocs, en mànigues de camisa. I és que la intensitat de la fredor depèn de la percepció biològica que en rep el cos de cadascú. Així hem anat durant miríades de segles cadascú traginant el seu iglú nòrdic i fent bivac a la intempèrie dels seus hiverns particulars. És a dir: un caos general on prevalia el menys fredolic. Amb el progrés s’ha solucionat i racionalitzat el problema de la temperatura. Des de l’aigua en estat de fusió fins a l’aigua en estat d’ebullició s’ha efectuat una gradació tèrmica que possibilita fixar un índex visual de nivells. Ara el fred ja no és personal i intransferible. Ara el nostre fred és mesurable, enregistable i, a molts efectes, d’una efectivitat científica. Que ens val per a les positivitats creades al sopluig de la ciència. Ara és un temps propici a les mirades de cua d’ull als termomètres de la llar o als públics. Actitud no massa adequada ja que, de vegades, algunes persones de tarannà susceptible o hipocondríaques en contemplar la columna de mercuri massa encongida o les xifres digitals de mesura en números molt baixos, se les hi encomana una fredor emocional de forma súbita, gairebé patològica.Com qui signa que de tant d’escriure del fred, n’ha agafat. Amb el seu permís vaig a arrecerar-me en la carícia tèbia d’un mòdul de calor blava... 
