Cap d’Any

Quan vostè llegeixi aquesta columna, ja s’haurà estrenat any. I li haurà donat la benvinguda amb la típica i tòpica rutina global. Amb els dotze grans de raïm, de cara i atent al pic i repic de les vint-i-quatre hores del rellotge de Madrid o el de la T.V. catalana. Serà, és el 2009. Estem, doncs, immersos en el segon episodi de la trilogia que, anyalment, activa la memòria de tres commemoracions cabdals en la història humana. Situats per ordre cronològic en l’àmbit de les creences (Nadal), de la realitat còsmica (Any) i dels diorames bíblics (Reis).Molts anys el sol ixent de l’ú de Gener omple el cel particular amb boires daurades que s’anaran esfilagarsant al llarg dels mesos motivant una il·lusió que no minvarà. Però la repetició cada vegada va perdent aquell èxtasi inicial, aquell anhel irrefrenable de què els dies passin, volin per tal de fer-se amb més plenitud de vida, amb més bagatge per moure’s pel món amb més coneixement i més seguretat.Però penso que si pensem massa, arriba un moment en què més que celebrar el Cap d’Any - o sigui l’entrada al proper calendari- el que, de veritat ens estremeix nostàlgicament és constatar que hem superat uns dies que han perdut la vibració i l’encanteri de la infància. Que han transitat per la joventut cavalcant a brida batuda. Que han asserenat el trot de la mitja edat. I que a poc a poc han entrat en aquella fase de serenor meditada, d’apaivagament de les fantasies.De la clepsidra mesurant el volum del passat i del futur. És en aquest ineludible recompte temporal; quan més celebrem l’any fugitiu. Perquè manifesta una certitud inqüestionable. És el que som. El cap d’any proper és una intuició, és una problemàtica, és una incògnita que haurem d’anar desxifrant cada dia. Clar que també és una esperança de futur. I un any o altre una simple galivança.El rellotge que mesura el temps en iniciar la primera campanada ens és fe de vida.Després, sols, sonoritza expectativa de futur. Cal acceptar-la, malgrat sigui a precari...