Ruralia tardoral

Intento d’acollir-te, reravera, amb braç obert i pit llançat enfora. El giravolt del temps t’acomboia amb precisió de gnòmon. Quan truques pel llevant, encar gaudeixo evanescències de deliris òptims, exuberàncies i paradissos pletòrics de flama, d’or i nacre. Oh, quin rebuig més instintiu em causes, herald muntat damunt el temps ferèstec, portaveu de declivis i argents falsos!...Però cada any sóc més tardor i sento menys colpidor l’enfrontament. Avanço per a rebre’t amb blanc penó de treva...  Camino, lentament, en sol d’autumne per viaranys amics. Les fulles grogues cruixen dessota la pet­jada i, tot llançant polsim d’or vell, es dolen. De sobte, el vent les mou i arremolina: les amuntega als marges i despulla el meu paisatge. I l’ocre es manifesta, malgrat pluges dels anys, amb encrostades cicatrius de roderes. Ja no giren carretes embouades ni les brèndoles amoixen feixines boscatanes. Soliu, ara, transporto la picassa que ha capolat les branques cada anyada: Els arbres, nus, són ciris funeraris...Celeste traginer de raigs benignes, un sol d’ambre remunta la carena teb. L’espesseïda boira auroral, allitada a les gleres i gorgs, es desensonya. S’eleva lenta i humiteja l’àpex dels verns emmelengits per l’allunyança d’ocells que es gronxen en forans trapezis. Mentre s’esfilagarsa i dif­u­mina, recrea en el record velles imatges que susciten i evoquen enyorívoles fuites irreversibles. El clar del cel ja no emmiralla somnis.S’enfuig el pensament i venç distàncies i sembla que es deslliura de l’autumne. Però, una xarxa elàstica empresona el vol de llibertat. Circumda, el gnòmon, els límits objectius: la fuita vana. I els mòduls senyoregen el progressiu declivi. Estels i lires concerten lents arpegis de pavanes i el sentiment s’ensonya arraulit al coixí de decadències. S’emboiren els paisatges i els estímuls romanen esmortits... Però, en el nucli propi i pregon de la vida, les branques són gronxadors d’esperança.