Joaquim Llovet s’ha endut, enguany, el 50è. Premi Iluro de Monografia Històrica establert i patrocinat per la Caixa d’Estalvis Laietana. El senyor Llovet, intel·lectual de pro, pertany a l’escollit nucli d’historiadors que fan la feina ben documentada, ben feta, pulcra i, com a conseqüència, amb tota fiabilitat. No és, doncs, d’estranyar que amb semblants característiques personals reincideixi en recollir guardons.És cosa sabuda que l’organització i la festa de lliurament del Premi Iluro de la Caixa Laietana, al llarg dels anys, ha estat sempre impecable, fruit d’un concepte exquisit de com fer la tasca. D’altra banda l’atenció que d’una forma tan primmirada la C.E.L. posa a totes les seves iniciatives és una actitud bàsica i absolutament reconeguda.Deixant, així, les coses puntualitzades i abans de prosseguir, em cal expressar una opinió inajornable. Del tema, que segueix, ja en vaig fer un comentari anys enrere i pel que sembla es repeteix anyalment. I per contrastar-lo, degudament, em valc d’un punt de comparació: en la meva dilatada participació als certàmens de poesia i narrativa breu, sempre he escoltat elogis dirigits a l’obra de l’autor premiat. Cosa lògica per merescuda. Però el que mai no ha succeït és el fet de què la resta de concursants fossin atonyinats literàriament. És cert que els pseudònims o títols, de vegades, han estat referenciats. Però no mai els noms i cognoms. Fóra una ofensa de desprestigi immerescut.Aquest és el cas que es presenta al Premi al qual ens referim, ja que després dels elogis al treball escollit com a guanyador que, raonadament hauria de posar fi als comentaris, s’incia una pedregada contra la resta. Una actitud crítica negativa fora de tot lloc que se salta els límits de la raó ètica, el degut respecte als autors i, sobretot, és un signe d’una decisió forassenyada que si a algú desprestigia amb major grau és al propi censurador.Sembla que, a la fi, el Consell de la referida Caixa, s’ha fet el propòsit d’acabar amb aquesta enutjosa i absurda situació. I cal esperar-ne la correcció als efectes d’acabar definitivament amb un mètode que llasta, negativament, un acte cultural singular de qualitat i prestigi, amb majúscules, com com és el que comentem.