Alfa/Omega

Fa temps que aquell jardí d’infància -papallones, refilets d’ocells, música de brollador i núvols rosa i les flors plastificades, teòricament immusteïbles, de les mentides pietoses, aquell jardí fa temps que s’ha esvanit. En resta, d’aquell quadre amb pinzellades desfixades pel temps, només el rectangle del marc.La tela és un paisatge buit del qual emana una deixalla que ofen l’olfacte psíquic. Constitueix el llegat malèfic dels tòtems, dels ritus, dels mites dels qui, abans del meu temps, s’acuitaren per ofrenar-me un aquàrium vital per tal de què, immergint-m’hi, nedés entre peixos exòtics i algues sintètiques, oxigenat per mitjans tècnics, de societat de consum, admesos, correctes, amb registre de patent d’utilitat i avalats oficialment, amb la bona intenció que la meva natatòria esdevingués plàcida, sense esculls i, sobretot, amb no res de temptacions d’illes madrepòriques. Tot, comandat pels designis de quelcom impertorbable, momificat. (L’esfinx, dixit!)I, heus-me ací, malaurat i il·lús ictini, nàufrag llançat com un varec a la platja de la vida quotidiana, irremeiablement partícip del tràgic joc del peix gros i el peix petit sense pulmons per a respirar l’aire de l’existència. Jo -home- al qual transmutaren la combustió de l’oxigen, pel mecanisme orgànic d’unes brànquies que, enfora el clos aquós, no em serveixen per a res més que per cuejar estremint-me en un aire hostil, un medi ofegador.Sentir. I sentir-se. Pesar-se a la balança de la vida i trobar-se sense pes! I tant que pesa l’evidència d’ésser cosa humana!... El llast residual té un pes específic en cada estat emotiu. I vaig omplint el sac del viure amb corpuscles desadherits de la meva pròpia tossa buidant-se. Esgotant-se’m la magnitud de la meva matèria d’home lliure, com a serf assetjat entremig dels dos murs de formigó armat, cuirassats; entre el dos punts límits. El naixement i la mort.I, així, encofrat entre paradigmes emblanquinats amb calç màgica,  m’invalido jo mateix, anorreat, retut, encarcerat en una forma i un context íntims que freturen dilatar-se en volums no encotillats  per les barnilles  d’un món mesquí  amb  prerrogatives de fur i privilegi on tots els nepotismes àvols es mosseguen la cua.