A.V.E
Certament quan la velocitat és alta, les distàncies òptiques breus s’enterboleixen
Hem de convenir que el temps o les seves fragmentades divisions -les hores- malgrat que tinguin la mateixa durada cronològica, de bon tros no ens ho semblen pas subjectivament. Les hores bones duren el que una exhalació, les dolentes caminen a pas de tortuga.Així en temps pretèrits -no massa llunyans- llevat de les acceleracions del sexe pecador- tot era monotonia, avorriment, lentitud. Muntar damunt d’un ase, galopar a la sella d’un cavall, haurien estat les plusmarques de velocitat.Puix -què hi havia per contemplar que no fos la invariabilitat d’un mateix paisatge terrestre, per bonic que fos, enganxat als ulls enfastidits de veure un panorama limitat que es repetia diàriament? Potser els habitants a rampeu de la mar, podien -vela enllà- sentir una mica més de velocitat. Perquè cal admetrre que la velocitat, sobretot, en contacte corporal directe amb l’atmosfera, és un plus de plaer físic/emocional considerable. Però, ja és dit: les hores haurien estat lentes, monòtones, avorrides.Més ençà amb el tren es féu el gran salt. L’oportunitat de guanyar temps al temps d’aconseguir dinamitzar la vida, d’enriquir-nos i culturitzar-nos amb noves troballes, de conèixer-nos més a nosaltres en el reflex de noves panoràmiques. Ara, els astronautes gaudeixen del privilegi de vèncer la força de la gravetat i tafanejar l’espai a velocitats còsmiques. La resta humana ja podem volar supersònics. I per al trasllat terrestre els comptaquilòmetres dels trens ja superen els tres-cents km/h.I si abans la lentitud es feia angoixosa i el decorat visual permetia comptar els arbres del camí i fins i tot les branques, actualment, els usuaris de l’AVE, es queixen que- a tota acceleració- als ulls se’ls nega opció de percebre nítides les imatges pròximes. Certament quan la velocitat és alta, les distàncies òptiques breus s’enterboleixen. Així, doncs, la velocitat és bona per facilitar-nos el trasllat, però després situats en el lloc de destinació, ens cal sotmetre al ritme que la natura va atorgar a la passa.Una submissió -com tantes- de la que la intel·ligència de l’home va desvinculant-se, progressivament. Malgrat dolgui als arcaics.
