És ben bé curiós que ens manqui allò que més abunda en aquesta Terra: l’aigua: Deixant de banda el diluvi universal que, llevat per als peixos, fou un holocaust a considerar i que va mantenir ben anivellada l’aigua damunt de l’escorça del nostre Planeta, una vegada apaivagada la cosa, la quota líquida de H2O a través del cicle natural de la pluja no va ni ha anat mai ben repartida. En un lloc, vinga, a bots i barrals. En altres, amb comptagotes. La natura és així de poc assenyada, de vel·leïtosa, d’insolidària. I de despecega si observem la inutilitat de la pluja caiguda a la mar... I, tanmateix, també cal considerar la dels cabals fluvials, tan mal dissenyats en l’orografia mundial. En resum que amb la resignació laica que va escampant-se pel món, cal acceptar que les coses no filen bé i que hi ha el que hi ha. I el que hi hauria d’haver és el que no hi ha. Perquè els més vells encara recordem prou bé el sofriment d’aquells anys de fam amb l’estraperlo dels queviures racionats i amb les restriccions elèctriques fins ben endinsat l’any 1957. Després d’aquest tràngol nefast -nefast, a més a més, per altres coses tan substancials que tornen, malauradament, a prendre consistència, actualment- pocs han considerat que la vida al nostre Planeta és un esforç continu, sense pausa, a efectes de contrarestar i superar les negativitats de la natura. I de l’home, per descomptat... I, ara, referint-nos, en exclusiva, a l’aigua, ja s’ha arribat a les restricions. No massa s’ha vetllat per a evitar la reincidència d’una conjuntura deficitària. I, ara a corre-cuita, simplement feina per aparracar la situació. És decebedora la desídia del governant en atendre temes primordials. I més en sentir frases com “patim una sequera sense precedents”. Sense precedents, com si mai no n’haguéssim sofert!. L’any 1944 als pantans de Talarn i Terradets (Tremp-La Pobla de S.) s’hi fèien marxes militars. On és la memòria històrica? On és, fins i tot, la memòria personal?S’han obviat solucions esperant que la natura ens emproés núvols devers els nostres embassaments. Vaja galivança quan ni el ritual de les pregueres no ha funcionat! Sempre arribem a la mateixa absurditat: No hi ha aigua perquè no plou! I, mentrestant, aigualint-nos el vi del benestar que ens pertoca. Que ens mereixem, però?... isidrejulià@gmail.com
