Al llarg dels anys setanta, a Mataró, tingué lloc un treball constant per la recuperació de les tradicions i les festes populars. Algunes, com la nostra festa major, es van arrelar i consolidar i, malgrat les necessàries crítiques i divergències pel que a la seva organització respecta, són un clar exponent de la identitat de la ciutat i representen un orgull per qualsevol conciutadà; d'altres, han passat per diferents etapes, per gràcies i desgràcies i, finalment, han acabat desapareixent o passant a mans de l'administració. Un d'aquests darrers casos és el del Carnestoltes.
Al llarg de la segona meitat dels anys setanta, primer el Foment Mataroní i, després, el "Nou Gremi de la Carnestoltada", comencen a cultivar la tradició del dijous llarder, el Carnestoltes, la mort d'en Pellofa amb un empatx d'escudella, el dimecres de cendra, l'entronització de la Vella Quaresma i les tallades de pota.
El 1986, després d'un escàndol provocat per un penis gegant que ejaculava indiscriminadament sobre tot el públic que va seguir la rua de carnaval, l'Ajuntament de Mataró, va cedir a les múltiples protestes d'un sector de la ciutadania reprimit i nostàlgic del règim i, va decidir retirar la subvenció d'una part proporcional de la despesa total, 270.000 pta. (10%) aproximadament. Tot el ritual que envolta la Vella Quaresma es va conservar i es va continuar organitzant popularment; la Serenata del Dijous Llarder, la rua, el ball de carnestoltes i l'ingesta d'escudella van patir una altra sort. A partir de llavors, l'organització del carnestoltes va entrar en crisi. En Pellofa no va tornar a aparèixer fins que van passar cinc anys, després de dos anys sense rua i de dos intents de festa popular que no van quallar.
L'any 1991, l'Ajuntament de Mataró assumeix l'organització del carnestoltes després d'un enterrament de la sardina molt reivindicatiu (1990) motivat per l'absència de la festa.
Actualment, la celebració segueix essent assumida pel govern i, la contradicció plana sobre la festa. Una festa de caràcter essencialment popular no hauria de ser organitzada per l'Ajuntament, organisme que, al llarg d'aquesta festa, només s'hauria d'encarregar de cobrir les necessitats materials i del subministrament d'infrastructura.
El més greu però, és que, ara per ara, el Patronat Municipal de Cultura s'afanya a fer evident aquest fet. El seu president afirma que no és l'Ajuntament qui ha de fer-se responsable de la festa però, el que no s'explica és que, al 1986, el govern socialista, va ser el que va retirar el suport econòmic al Nou Gremi de la Carnestoltada i qui li va posar pegues a l'hora de fer el ball de carnestoltes al velòdrom municipal. Per tant, els mateixos que van ajudar a que els anteriors organitzadors abandonessin, són ara els que demanen que algú els lliuri de l'organització de la festa. Al 1986 ja feia tres anys que Remigio Herrero era membre del govern municipal. Això, a tall de síntesi, es resumeix explicant que el govern que creia contradictori que se subvencionés una festa de carnestoltes, és el mateix que avui, no només el paga en la seva totalitat, sinó que també l'organitza a mode d'imitació defectuosa i descontextualitzada.
Així, la festa que es duu a terme a partir de 1991 pretén continuar l'estructura de la que havia organitzat el Nou Gremi, una festa que, a hores d'ara, s'ha estancat i ha perdut significació i participació.
Però val a dir que no tot és negatiu. Durant els darrers tres anys han aparegut dues noves organitzacions que, amb més o menys gràcia o desgràcia, donen a la festa un sentiment més popular i menys oficial. Per exemple, l'Hermandà de la Juliana Llardera i la Semproniana Llardosa. Aquesta entitat, capitanejada per una metamorfosi de les dues patrones de la ciutat, el passat dijous va organitzar una rua amb tastet de truites i un concert de música tradicional a la Plaça de la Peixateria. D'altra banda, els Portafardells, aquests éssers meitat home i meitat peix que arriben a la platja del Callao abans de la quaresma per etzibar, a tort i a dret, les crítiques més explicites i corrosives als poders Mataronins. Tot plegat fa que la crònica sigui menys negre, però negre de totes maneres.
En pellofa sobreviu amb respiració assistida. Potser seria hora de desendollar-li els aparells i enterrar-lo per sempre perquè algú de la família carnestoltes el rellevi del seu tron corromput.
Oriol Burgada// Freqüència Iluro
