Bufa el vent i és dilluns, abans de l’albada. Negror i a passar per aigua. No saps ben bé com, però ja surts de casa arremolinant al teu voltant claus i targetes. Bufa el vent i et pica a la cara. Et desperta i et crida que sí, que és dilluns i que ja no s'hi valen mandres. Blaveja el dia amb la llum que es filtra entre els núvols, bufa el vent i et recorda que el rellotge mana.
Bufa el vent i et porta al cap un dissabte, entremaliats entre gots i amb el mòbil a casa. Tanques els ulls, molt fort que així el fred no talla, i fas una passa, i una altra, i una altra, i arribes encara engolit pel llit a la parada. Bufa el vent i el bus arrenca, lent com el dia que arriba a ritme de badalls. Silenci fosc i cares llargues, a l’interior, un baül de mandra.
Bufa el vent i pica els vidres, remena fort i et desperta de les breus becaines. Ressona a les finestres i et porta al cap tardes de diumenge arrecerat al sofà. La quietud immune de l’interior ressona per l’autopista en línia recta. Bufa el vent quan s’obren les portes i baixes maleint no haver tancat la balconada.
Bufa el vent i esquives les hores a trams amb ganes, a trams amb drames. Llangueix el dia a mesura que recuperes ara un braç, ara una cama, ara el nas, ara ja parles, ara ja rius.
Bufa el vent i a tu et sembla que és viu i t’agrada, que bufa com quan tu estàs emocionat i t’empeny amb força sobrevolant les hores que passen. T'abraça per tots cantons, no l’enxampes ni el comprens, et pica i ara, quan t’ha fet ballar per no caure, ja no te l’emportaries a casa.
Bufa el vent i és dilluns, entrat el capvespre. Negror al fons i a fer casa. No saps ben bé com, però ja enfiles l’últim tram del temporal arremolinant al teu voltant croquetes i llibres.
Bufa el vent i pica la persiana. T’acompanya suau i et recorda que sí, que ja s’hi tornen a valdre les mandres. Llumeta encesa que il·lumina unes pàgines, bufa el vent i et recorda que el temporal ja amaina.
