Gratant sota les llambordes llançades és quan s’hi veu clar. La violència política, com tota expressió social, el que vol és posar sobre la taula de debat elements que han estat ignorats per qui té a l’abast gestionar-los. I a la grava restant s’hi troben els que han crescut amb mi. Us ho explico.
Nascut als noranta, a la dècada on tot creixia i el ciment s’expandia Via Europa amunt. En Tomàtic a la tele, el trauma de Luis Figo i els últims estralls del pujolisme a les institucions. L’adolescència amb la socialdemocràcia domesticant les alternatives i gravant en foc al meu cervell que era classe mitjana, que tot funcionava bé i per inèrcia.
Recordo l’estranya sensació de les contradiccions quotidianes, sense saber encara expressar-les. El tracte ple de prejudicis de tots nosaltres als primers companys de classes magribins o l’ambient de pressió masculina als partits de futbol. Un no sap què són els prejudicis racistes, el masclisme institucional i els privilegis fins que te’ls assenyalen.
Però també, i ja ben insuportable i en plena pubertat, retinc una percepció de l’ambient on es llegia: qui dia passa any empeny i on queixar-se era respost amb un “ara no toca”. Un ambient al qual la meva generació, cuita al caliu de l’estat del benestar, poc més havia d’aportar. O això ens deien.
Internet a les cases, els mòbils i els politons. I de cop, la crisi. Què és una crisi? Jo ja m’ensumava que això del capitalisme no acabava de rutllar. I nosaltres, que havíem crescut entre el rock radical basc i el costumisme primerenc dels Manel, vam passar de ser la generació que ho tenia tot guanyat a ser el nou banc de proves de l'FMI i el BCE.
Des de llavors hem viscut fent equilibris sobre l’estreta passarel·la de la precarietat. Piquem portes pidolant feines per 800 euros al mes amb carreres i màsters sota el braç. Contractes d’obra i servei per part dels ajuntaments del canvi. Mil i un missatges de: “Ei, volem publicar el teu reportatge, però no tenim diners per pagar. Et sembla bé?”.
Amb el temps, la passarel·la per on transitem és cada cop més estreta i caminar es fa més feixuc. Quasi són 23.000 desocupats a Mataró, una agonia que s’allarga. Vam trempar amb el 15-M, però ens van tornar a desactivar des de les butaques del Congrés. I ara els equilibris per avançar són remeis momentanis que trobes pel camí, però no solucions dignes.
Per tant, no és d’estranyar que davant una nova frustració, en aquest cas focalitzada en l’eix nacional, es destapi el pot de la ràbia en forma de violència política. Nosaltres, els que vam créixer amb el “Flying free” i l’herència olímpica, estem en regressió de drets i llibertats des que vam començar a tenir consciència social i política.
Ara no demaneu, després d’haver xocat amb més parets que una pilota de frontó, que no s’expressi tal com raja tot el que hem retingut.
